Vint anys

Ahir va fer vint anys que te’n vas anar amb la Dama i em vas deixar aquí, fent-me càr­rec dels records, de les rialles i dels plors, dels llocs i de les persones que vam estimar totes dues. Vint anys! I tot just ara, quan ja fa temps que l’ànima m’ha mig ressuscitat i la sang em torna a bullir, he tingut força per tornar a Tuixén.

Tot va venir rodat: la colla venia a passar un cap de setmana a Andorra i en Ricard Rigall em va enllaminir els ulls amb unes fotografies fantàstiques que em van transportar a aquells dies de maig de fa una pila i mitja d’anys: l’àvia Teresita i en Bolitxe, les partides de botifarra i els cistells buits de bolets, les campanes melin­droses de Sant Esteve despertant-nos massa aviat, les vaques pasturant a l’Arp, els ous esquiadors i les truites amb espines... Les vostres passejades a peu mentre jo us esperava a qualsevol racó entretenint-me hipnotitzant mirades d’homes desvagats amb el fum d’un ros; els tips de riure quan comentàvem que quan fóssim velletes (tu ho series més que nosaltres) et traginaríem pels carrers empedrats en una cadira de rodes i, quan ens fessis emprenyar massa, et deixaríem anar fins que, rodolant rodolant, t’estimbessis; la recança de tornar cap a casa i haver d’esperar un altre any per tornar... Però el maig següent va arribar eixut d’alegria, xop de llàgrimes, cansat de dolor, entelat de silencis, eixorc d’adeus, tip de patiments, curull d’orenetes, enverinat d’amargor... I vas marxar just a mitjan mes, el dia que Els Pets cantaven a la Bisbal: “La tor­reta on plantàvem maria / i per dissimular / un brot de camamilla / ara dorm avor­rida / plena de burilles / que no cal regar. / No tornaràs. / No tornaràs...”

Doncs sí. He tornat a Tuixén. El poble està molt més empolainat, sembla de fireta. Han canviat moltes coses, però a les finestres de casa teva hi continua havent els teus estors de ganxet, la cafetera de Cal Farragetes encara em deixa acariciar-la per fer-me el cafè i en Pep i la Irene s’emocionen en veure’m. La Rosa no hi era (i sé que se n’enyora) i en Joan és un homenàs amb una Queralt petita. Vint anys després –es diu aviat–, he recuperat la veu i canto si un altre canta. Però continuo sense poder creure en Déu.