Literatura, realitat i ficció

Regularment, en aquesta columna, caic en la temptació, i no m’hi puc resistir de cap manera, de glosar l’obra del professor Bayard. Encar­regat de l’ensenyament de literatura a la Universitat de Bordeus, aquest estudiós dedica el seu temps lliure a analitzar i a comentar, des d’una òptica sempre atípica, les novel·les d’altres autors, pels quals té una estima i un respecte especial. Entre aquests, demostra una preferència no dissimulada per l’escriptora Agatha Christie, gran especialista de relats policíacs. Així, uns anys enrere, Bayard s’havia lliurat a una lectura, original, de L’assassinat de Roger Ackroyd. En el seu opuscle, capgirava el procediment literari innovador usat per l’escriptora i apreciat pels amants de les novel·les negres. En efecte, en aquest llibre, resulta que el narrador era l’assassí, circumstància que sempre sorprèn el lector, que té l’ànsia d’intentar endevinar qui és el culpable abans d’ar­ribar a les últimes pàgines. A aquest efecte, en el decurs de la intriga, es van multiplicant les pistes falses. Ara bé, l’universitari francès no comparteix la solució donada per l’escriptora i arriba a una conclusió diferent! Sosté que el famós detectiu belga Hercule Poirot s’ha equivocat del tot. Segons ell, l’assassí no era el narrador, però sí un altre personatge de la novel·la.

Avui, a l’exemple dels criminals que tornen al lloc del delicte, Pierre Bayard ha reincidit. En el seu últim llibre, es dedica a objectivar que, al contrari del que Christie va escriure, el culpable designat a l’obra No en queda cap no és aquell vell jutge indignat per la impunitat que ha hagut de suportar durant la seva carrera, sinó un altre dels deu invitats pel Sr. Anònim en aquella illa aïllada del món. No m’atreviré a revelar aquí la solució enginyosa imaginada pel professor Bayard, atès que els lectors curiosos es poden procurar el seu llibre i així gaudir del seu raonament, que té com a línia directriu bàsica la confusió que introdueix entre ficció i realitat. Aquest procediment, per cert, és també força utilitzat a la vida literària. I, més enllà, a la vida quotidiana, és forçós reconèixer que, tal com ens ho ensenya l’experiència, la realitat, molt sovint, supera la ficció.