Visca els nuvis!

El dia abans de les eleccions europees, és a dir, el dia que s’anomena de reflexió, van fer furor a les xarxes unes fotografies del casament d’una filla d’un directiu de la Fundació La Caixa a Calella de Palafrugell. Valga’m Déu si em va donar per reflexionar! Hi eren tots: els espa­nyolistes (foteu-li Zapatero, Pedro J. Ramírez, Miquel Roca, Javier Godó...) i els independentistes (digueu-ne Artur Mas, Pere Aragonès o Pilar Rahola). Mentre públicament s’esbatussen i es diuen el nom del porc, en la vida privada són tan amics, es petonegen i, segons diuen, dialoguen des de l’educació i la reflexió. Mentre en públic els uns aplaudeixen que els cossos i forces de seguretat de l’Estat atonyi­nin el poble i els altres reclamen aïradament la llibertat dels presos polítics i el retorn dels polítics exiliats, en privat es fan la gara-gara i, plegats, es foten uns bons tiberis i uns bons farts de riure.

No hi entenc res, no. Potser hauria de recordar un vell acudit en el qual es parlava d’un pare que quan l’hereu el visitava li deia el nom del porc i l’acusava de marieta fins que un dia li va dir que estava orgullós de tenir un fill gai. El noi, massa me’n dones, va demanar explicacions i el pare li va engaltar que mentre anava amb un cotxe de mala mort era un marieta de merda, però que ara que s’havia comprat un Ferrari fins i tot ell lluitaria pels drets de les persones LGTBI. I recordo que, quan plantejava a la mare que havia sentit el senyor Pau malparlar del senyor Pere i que després els havia vist fotre-se’n plegats d’en Berenguera i li deia que eren una colla d’hipòcrites, ella, que havia anat a estudi tot just per saber les quatre regles i escriure el seu nom, em deia que eren diplomàtics, no pas hipòcrites; que els hipòcrites érem els qui treballàvem per viure i no pas els qui vivien per fotre els qui treballàvem, que, en tot cas, eren diplomàtics.

Tornant al casori, penso que mentre hi hagi rucs els senyors aniran a cavall i, tenint en compte que el dia abans es va fer un pica-pica al far de Sant Sebastià, no em puc estar de dedicar als convidats aquells famosos versos de Sagarra: “Pixo a l’abim / davant de la mar blava. / Allà el cap de Begur, / aquí, el cap de la fava”.