Jo em quedo aquí

Diré la veritat, encara que només sigui per una vegada a la vida. No vaig venir a Andorra darrere de cap cul, sinó per no haver de posar la E a la matrícula del cotxe (no li ho digueu al posseïdor del cul, que no ho sap). Em volien entabanar dient-me que aquella E volia dir Europa, però jo hi veia una España com una casa de pagès. I aquí, mireu, a la llarga s’hi està prou bé. No és igual venir-hi de vacances (excepte les cues de trànsit i els aparcaments, tot és idíl·lic i preciós) que residir-hi, però amb el temps t’hi vas acostumant.

També és veritat (ja en porto dues, valga’m algun déu!) que abans no tens la nacionalitat andorrana han de passar vint anys, al cap dels quals molta gent no la demana perquè ja ets andorrà digui el que digui el teu passaport, que si bé pot dir que ets espanyol, com diu l’Otegi, una mica més avall també diu que això té data de caducitat. Doncs jo estava convençuda que, abans d’aquests vint anys, podria tornar cap a casa perquè ja seríem una república independent amb tots els ets i uts.

Però aquests dies em cauen plantofades de realitat del dret i del revés. Si bé a Andorra, en les últimes eleccions, van guanyar els de sempre, i els de sempre ens quedarem sense avortament i sense ministeri d’igualtat ni..., a l’Estat espanyol les coses han anat més o menys per allà mateix i a Europa (inclosa la meva Catalunya del Nord de l’ànima i del cor) el poble torna a empènyer els feixistes. I si només fixo la mirada al sud i al dia d’avui (és dimarts quan escric), el fiscal de l’Estat diu que el referèndum de l’1 d’octubre va ser un cop d’Estat i que la culpa que ens atonyinessin és nostra (com aquell qui diu que la culpa que violin una noia és que portava minifaldilla) i l’advocada de l’Estat i el miserable ultrafeixista hi foten més mentides si és possible. Per acabar-ho d’adobar, el Tribunal Suprem diu que no trauran el santcristo gros de la seva tomba perquè era el cap d’Estat el 1936 i perquè no els surt de la pebrotera d’aquesta “Contitución que nos hemos dado entre todos”.

És a dir, que o en fem una de grossa o jo em quedo aquí uns quants anyets més i vaig modulant la veu per poder cantar a ple pulmó “El gran Carlemany mon pare”. Visca Andorra!