Contracaricatura

Un cap de setmana entre amics amb coses molt importants a celebrar. Unes quaranta persones de mitjana. Pics de seixanta. Som a la Catalunya central i la immensa major part dels presents són d'allà, d'un dels principals municipis governats per la CUP. D'allà o dels pobles de la vora. I el nas em diu que la major part dels que són allà estan polititzats per sobre de la mitjana i clarament ancorats cap a opcions que perfectament podria representar la CUP. D'esquerra, com a molt. Potser algun JxCat. Potser algun Comú. El tema —el monotema—, però, no és només que no ho impregni tot, és que pràcticament no apareix. Més sobre els presents. Dos socis d’una empresa d’instal·lacions elèctriques, un altre que té una empresa de distribució d’estufes i calefaccions, una tècnica del Consell Comarcal, una periodista, més d'un pagès, un fotògraf i una estilista... Alguns, doncs, que es van passar força anys a la universitat, d'altres que van transitar per la formació professional, uns altres encara que es van posar a treballar de molt joves... Els qui han seguit el negoci familiar i els qui han optat per començar una nova aventura professional, fora de la comarca o dins d'aquesta. També hi és ella. Una filla d'amazics del Rif marroquí arribats a la comarca fa vora de quaranta anys, nascuda a la Catalunya central i instal·lada des de fa molts anys en una vida absolutament cosmopolita a Barcelona, amb un català absolutament indistingible del de la resta, amb tota la càrrega de l'accent del Berguedà, però que parla castellà amb la seva parella, un barceloní castellanoparlant però que parla en català amb tota la resta i amb el qual comparteixen —amb ells sí que brota breument el tema— simpaties indepes. Seguim. Com en tota festa que es preui, arriba el moment guitarreta. L'agafa ell, propietari d'un restaurant de la comarca, i n'entona una —en català— que ret homenatge al motiu que ens agrupa a tots allà. Li en demanem més i acaben arribant. Alguna en anglès, alguna altra en català i la immensa major part en castellà, himnes generacionals que ens sabem tots, que tots cantem de gust, que a tots ens arrenquen un somriure. Res més. No hi ha grans conclusions avui. Tan sols una contracaricatura en temps de retrats de grup amb pinzells massa gruixuts...