Laura

Entre bambolines, agafàvem un vaixell a Grècia i ens adonàvem que ells són aquí, fent possible cada dia que hi continuï havent campanades a morts, cels trencats i fills d’Hiroshima que ens reclamin alguna cançó d’amor a la llibertat, corrandes d’exili i algun valset per a innocents. I de tant en tant treia el cap la dona, que cantava a les cinquanta estrelles; el miner, que entonava una cançó sense fi; el bandoler, que continuava clamant pietat; en Quítero, que ens feia sempre companyia; l’Estanislau, que potser ja no va a Palau; la vella Winnie i en Siset, amb l’estaca; la Irene, la Pilar i la Madame, de la qual encara no sabem el nom...

I tu. I avui que et puc dedicar una columna, en maleeixo la raó i l’oportunitat. Recordo com vas arribar: en Joan feia magisteri i havia d’aprendre a tocar cançonetes amb una flauta; jo no havia estudiat mai solfa, però tenia dins l’ànima la lletra d’una cançó d’en Lluís i els acords d’una guitarra que l’acompanyaven. Amb el misteri de la senzillesa, la inquietud als ulls i l’altivesa del cos, em vaig deixar encomanar de la rialla dels teus dits perquè els meus omplissin els acords d’una cançó amb totes les notes del teu nom. Fins que me’n vaig sortir. Potser per això et soc deutora de tanta llum i sempre he dut un gran ram de roses blanques amb mi.

M’és tan difícil recordar a quants escenaris t’he sentit i quantes hores he passat escoltant la nostra joia per l’avui, la nostra angoixa pel demà, a vegades amb els companys, tot sovint sola. A casa, passejant pel pla de Negallops o pel camí del Remei, o en aquest meu exili nord ençà, no ha faltat mai el teu alè, ni la veu que et crida, i sigui on sigui sempre m’acompanyen els acords que porten escrit el teu nom com l’olor que impregna les roses blanques.

Ara l’atzar t’ha portat lluny i segur que els déus et guardaran el camí, els ocells t’acompanyaran i els estels t’aca­ronaran. I nosaltres ens quedem aquí, amb l’esperança compartida, amb el temps que continuarà lliscant per l’eco melòdic de dues cançons que en Lluís et va escriure i que jo parafrasejo.

Tots sabeu com acaba la columna. L’acabeu amb mi? “i en un racó d’aquesta veu, mentre la pugui fer sentir, hi haurà amagat sempre el teu so”...