Zapping de violències

Quan havia de néixer el meu germà petit –jo tenia sis anys— em vaig posar molt content perquè “por fin pondré mandar en alguién”. Des de la meva indiferència actual cap a l’exercici del poder, la frase m’horroritza; però hi he tornat a pensar aquests dies amb un d’aquells hiperlinks estranys que caracteritzen la meva manera de pensar. Aquests dies ha fet fortuna un vídeo en què dos enginyers –aventuro— atonyinen un robot antropomòrfic i aquest, a la fi –estava tot programat, no deixa de ser un gag— reacciona i els sotmet. Entenc la broma i entenc l’interès de l’experiment, si és que partia d’aquí. El que m’interessa és la nostra mirada sobre la broma. És mirar d’esbrinar si més aviat ens fa gràcia o ens incomoda. I de preguntar-me de què depèn que ens incomodi la violència? Del subjecte que l’exerceix? De qui la rep? De la relació entre tots dos? De la nostra proximitat amb l’un o l’altre? De si és exercida de manera voluntària o fortuïta? De res d’això? Hauria de dependre de res –ser relatiu— o hauria de ser absolut el nostre astorament davant la violència? Com concebem el fet de maltractar un nen, de torturar un sospitós, de maltractar un toro, d’atonyinar un robot, de rebotar una raqueta contra terra? Parlo en dicotòmic, no de gradacions... Existeixen uns androides humanoides destinats a ser una joguina sexual que disposen d’una opció en què rebutgen la relació sexual, una opció que existeix únicament per gaudir del plaer de tirar-te algú que ho rebutja. De violar-lo, sí. Però, ei: és un robot. Ja està bé, defensen alguns: si no poden estar-se de violar, que violin robots, no persones. Bé... Sí... D’acord... Però tot i entenent que el pitjor d’una violació –parlem d’efectes– es dóna quan la concebem de manera relacional, crec que ens hauríem de fixar en la violació com a absolut, en aquesta necessitat de violar, en la violació com a cultura, com a violència, com a forma d’expressió del poder. Una altra de recent

–darrer zapping d’avui. A Nova York van instal·lar durant uns dies –d’acord, era una quasi-performance– uns sacs de boxa al carrer (public punching bag, en deien) per ajudar-nos a descarregar la ràbia i les frustracions d’una manera sana. Sana... No ho sé, no ho acabo de veure clar...