Maria Cristina!

No n’he encertat mai ni mitja. Ja em passava de petita. Quan no feia bondat, la mare començava els seus renys. “Nena!”... i la nena com si sentís ploure. “Roser”... i la Roser com si pedregués. Però la mare començava a cantar: “Oye, Carola, no te puedo soportar, porque eres una niña malcriada...” i la Carola ja sabia que s’acostava la pedregada. Pitjor encara: al cap d’una estona se sentia el primer repic de “Maria Cristina!” i ja podia buscar amagatall perquè era un preludi de la cançoneta: “María Cristina me quiere gobernar, y yo le sigo, le sigo la corriente...”, que alhora era preludi d’un càstig sense parió.

I van anar passant els anys i vaig continuar no encertant-ne ni mitja; a vegades, ni tota. No he combregat mai amb rodes de molí ni m’han fet passar mai el clau per la cabota. No he acceptat mai regles socials ni normes absolutes. I sempre he estat diana de renys, només faltaria. Diana per a aquells qui tenen la veritat absoluta, la dels qui manen, la de la majoria, la dels xais, la veritat amoltonada dels qui han vingut a aquest món a putejar els altres; a fer que els qui no pensen com ells siguin considerats perversos, simples, anormals...; a insultar els diferents, a sembrar zitzània i odi, a tocar els collons, vaja.

Últimament, però, ja en començo a tenir el pap ple. Amb tot, he de continuar aguantant-los, però aquella prudència que em feia callar de tant en tant ja no hi haurà déu que la mantingui viva. S’ha acabat. Com deia la vaca suïssa, “aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta!” I tot plegat perquè una gota, una que semblava tan líquida i esfèrica com qualsevol altra, ha fet vessar el vas i m’ha acabat la paciència. Empordanesa de pedra picada, he vomitat bilis en sentir alguns imbècils afirmant que el foc de la Ribera d’Ebre no ha importat tant com si hagués estat a l’Empordà. Fills de la grandíssima! Ho afirmen només per dividir-nos, per assolar la terra. La meva pàtria és la meva pàtria: la que parla, la que sent, la que plora, la que riu com jo, tota sencera. El darrer foc de l’Empordà se me’n va endur el pare, però aquest també se m’ha endut un tros de cor i un pessic d’ànima. Sí, mare, ja callo, però és que m’han declarat la guerra.