Ciència-ficció nacional

Després de llegir la premsa les últimes setmanes, m’estic aficionant a la ciència-ficció. Això sí, passo dels clàssics de l’anticipació científica i m’he centrat en les planes de política nacional, que últimament són molt millors que qualsevol novel·la futurista, sobretot perquè fan el joc de plantejar aquestes fantasies com a possibilitats realistes. A això no s’hi atrevia ni Isaac Asimov. The Cloud torna a ocupar portades però ha compartit protagonisme amb un altre clàssic contemporani: el telecabina al pic de Carroi. Ja se sap que una idea en porta una altra i deu ser així com, al parlar del telefèric, ha renascut d’entre les cendres la pensada de muntar a la vall central un sistema de transport per cable –el famós metro aeri– que substitueixi cotxes i busos (segurament és per això que, després d’anys construint rotondes, ara pensen a desconstruir-les i és que si anem per l’aire, ja no faran falta). Al costat d’això, la tirolina o les barques de Sant Julià són un joc de nens. Per sort ara les embarcacions andorranes ja podran tenir unes llicències pròpies de comunicacions. Per fi. No sé com havíem passat sense això fins ara.

Un dels principis bàsics de la ciència-ficció és no tocar de peus a terra. Els nous camins de la imaginació s’han de buscar en el medi aquàtic o mirant al cel. D’això aquí en sabem un niu: a Escaldes faran un gratacel de l’alçada del Carroi (llàstima, ja no caldrà telefèric, només un ascensor); i a Grau Roig, un aeroport! Què? Com us quedeu? El millor gir argumental ha estat quan han anunciat que hi havia inversors xinesos i russos interessats. Insuperable! Bravo pels guionistes! La idea és molt bona perquè amb aquest planter es podran desenvolupar trames secundàries de gènere negre i policíac. Per a cada projecte hi haurà informes, contrainformes, reportatges i articles d’opinió. Muntanyes de dossiers que competiran amb l’obra completa de Jules Verne. Perquè funcioni narrativament, només caldrà ambientar-ho tot en algun país imaginari, molt petit i encaixat entre muntanyes, un Lil·liput pirinenc meravellosament insostenible, amb gent petita i idees gegants. Però si tot això no passarà del paper (en això confio), per què en parlem tant? Són globus sonda? Cortines de fum? Ens estan venent aire?