El dolor

Aquells dies de final de juny en què la temperatura a Andorra va arribar fins als 38 graus, una metafòrica legió de reveixins se’m va infiltrar a les venes de les cames i em va martiritzar amb una infinitat de picades doloroses. En veure la inflor i les butllofes que m’havien provocat, la doctora que em cuida els genolls (un altre dels meus drames) es va acollonir i em va enviar a un especialista, el qual, a banda de confirmar mals pronòstics sobre la circulació de la meva sang i receptar-me uns mitjons inventats per la Santa Inquisició, va decidir tallar la pell que recobria alguna de les butllofes per deixar-ne sortir el líquid. Total: al cap d’un parell de dies, infecció general i correm-hi tots. La metgessa de capçalera, bona persona i pacient que m’atén fora d’hores, em recepta una pomadeta i uns antibiòtics. Deu dies de fer de bona nena i... res de res: alguns dels esvorancs provocats per les lesions tenen una gran crosta que tiba la pell fins a l’infinit i uns altres presenten un color negre opac que confirma necrosi. Sant tornem-hi: un dolor persistent i punyent em turmenta de dia i em tortura de nit i ara em du dia sí dia també, esquivant les obres i la pols que aixequen, sota un sol de justícia i suant com una truja, fins al CAP a fer-hi cures.

Entre rialla i rialla, mentre em vaig empassant el plor i intento no contestar amb un exabrupte els “sí, noia, s’ha de tenir paciència” (que li deia el gat a la rata mentre se la fotia) o els “t’aniria molt bé caminar per la sorra i banyar-te en aigua de mar” (com si estigués de vacances o pogués agafar-me’n), o els “has de mantenir les cames enlaire” (com si pogués teclejar l’ordinador fent equilibris), vaig passant aquest juliol a empentes i rodolons, amb molta mala lluna, sense a penes poder aclucar els ulls i suportant el dolor com puc.

Ara, en posar-me a escriure aquesta columna, he recordat quantes vegades m’he queixat aquests dies i quants cops m’ha sabut greu haver criticat Josep Pla a tort i a dret, sense saber que un dia maleiria el meu poc do de la paraula i la meva poca capacitat de trobar l’adjectiu just, l’explicació precisa, aquell “color d’ala de mosca” que pogués definir el meu dolor. Perdoneu-me el ploricó, però és que em fa mal.