En Hassan (o la gana)

Tot i que la calor, dins la tenda, era suportable, vaig optar per passar l’albada a una de les hamaques del jardí. Al cap d’una estona, quan ja havia sortit el sol a Ouarzazate, va aparèixer ell, alt com un sant Pau, per parar les taules de l’esmorzar dels més matiners. Immers, aparentment, en la lectura —de fet, somiejava amb un llibre al davant, res més—, no li vaig fer massa cas: ens vam saludar en àrab, em va demanar en castellà per com havia passat la nit i li vaig respondre agraït per l’interès però concís, encara endormiscat, sense fer esforços per allargar la conversa. La vam reprendre un parell d’hores després, mentre ens servia l’esmorzar. Oblidadís de mena, i seguint la inèrcia del viatge, m’hi vaig adreçar en francès però ell de seguida va tornar al castellà, després vaig entendre el perquè. Va ser aleshores també que li vaig descobrir el sentit de l’humor. Ironia fina combinada amb una capacitat molt poc usual per mantenir una broma fins al final, fent-la durar minuts, sense defallir en el posat seriós, sense cap concessió a l’interlocutor que dubta de si va de veres o de si tot és ironia, somrient només quan et convences que tot era conya. Una delícia.

La tercera vegada vaig ser jo qui el va anar a trobar, esperant que enllestís una conversa amb uns holandesos en un neerlandès precari i un alemany més que correcte. “Oye, pero tú ¿cuántos idiomas hablas?”. “Kurdo, pashtu, dothraki...” —va començar a fanfarronejar... Idiomes inventats a banda, en dominava vuit. Tots ells —sis, d’acord...— apresos de manera autodidàctica, escoltant música, amb molt YouTube i aprofitant cada minut amb un client com a un minut de pràctiques de conversa. Ansietat pel coneixement, per saber-ne més, això transmetia en Hassan.

M’ho va confirmar la nostra darrera conversa, quan va voler saber-ho tot d’Andorra, quan escoltava fascinat els meus intents de resposta. Em va preguntar, quan ja marxava, a què em dedicava. Vaig optar per respondre-li amb aquella de les coses que faig de què em sento més orgullós: sóc profe, li vaig dir; i se li van il·luminar els ulls, mutant a un posat de veneració que com a Yvan em va incomodar però com a profe em va emocionar. Ai, si fóssim capaços d’aconseguir a casa nostra aquesta passió per aprendre...