Com enyorava els liberals

Com enyorava els gloriosos temps del Partit Liberal amb Marc Forné com a cap de govern. No calien impostos i així ens van posar a la llista negra de paradisos fiscals. No calia controlar el contraban i així els cossos d’elit de la Guàrdia Civil van encerclar les muntanyes. Volíem posar les seves cares a les monedes d’euro i així van acceptar a canvi un Acord monetari sense ni saber el que ens queia a sobre. Van fer un túnel d’Envalira molt més curt per no fer enfadar els amiguets. Van fer una moratòria d’habitatge anunciada sis mesos abans i en què l’últim dia es van acceptar fotocòpies d’un mateix edifici per a diferents terrenys. Volien tapar tot el riu amb un metro aeri. Les obres públiques sempre sota sospita (depuradora o forn incinerador per posar dos exemples). Es van inventar un impost indirecte que, si no volies, no el pagaves i no passava res. En conjunt van deixar un llistat de regalets dels quals encara a dia d’avui en paguem les conseqüències. Un partit que ha pactat amb les formacions liderades per Josep Pintat, Rosa Ferrer, Pere López, Xavier Espot i no ho van fer amb Jaume Bartumeu perquè va rebutjar l’oferiment. Saben allò de “tinc aquests principis, però si, no li agraden, en tinc uns altres”. Sempre he pensat que són el resultadisme extrem traslladat a la política. En realitat no és liberalisme, és fornerisme, una ideologia camaleònica que s’adapta a qualsevol situació sense complexos. Mentre manin, ens és absolutament igual amb qui i gairebé com. Sent un partit històricament de dretes ha estat el paladí dels funcionaris als quals en privat esquarteren, però en públic es defensa l’obtenció dels màxims privilegis. És un simple càlcul de vots. Judith Pallarès ha arribat ara per sublimar el fornerisme. El departament de funció pública dirigit per sindicalistes vindria a ser com si en inspecció de treball col·loquem empresaris. És una tàctica brillant davant de la qual em trec el barret. Jo pensava que els sindicalistes eren els que havien de tirar de la corda per obtenir coses i a l’altra banda algú havia d’intentar contenir. M’equivocava. Si en els dos costats de la corda hi ha els mateixos, no cal que estiri ningú. I després s’estranyen que la resistance al pacte continuï i s’hagi proposat aturar llistes conjuntes a les comunals.