Vacances d'agost

Deixo la frontera enrere després d’un parell de quilòmetres de cua. Casa sempre crida i el cotxe tira avall com un esperitat, però, amb tot, no l’atura cap mosso d’esquadra per haver passar el límit de velocitat. En teoria, quan algú està de vacances no té pressa, però tiro pel dret sense aturar-me ni a fer pipí i, després de dues hores i mitja d’haver passat la Seu, ja soc al M’hi Paro de Llofriu. L’Antònio em té la taula guardada, en Bruno i l’Andreu em tracten a cos de rei i en Paco em fa un arròs a la cassola per llepar-se’n els llambrots i un cim i tomba que no té res a envejar als de Tossa de Mar.

No tinc pressa per marxar i, tot i que no soc gens llaminera, vaig fent lloc per a totes les postres hagudes i per haver i les faig baixar amb el got de whisky que l’Andreu va omplint sabedor que, en sortir del restaurant, no penso pas conduir. Em queden quinze dies de vacances i, com la senyora Guiteres o Proubasta de Carner, tanco els ulls i ja els tasto. La meitat els penso passar a l’Empordà; faré base a la Bisbal i amunt i avall cap al cap de Creus, Cadaqués i el Port de la Selva (fa temps que no vaig a la roca d’en Carol i contemplo tota aquella immensitat que el pare em va deixar en morir), i tocaré els nassos al nebot de Vilacolum, a l’amiga de Tor, als exalumnes de Palamós, als amics de Sant Feliu de Guíxols, i segurament faré un puja i baixa fins a Cotlliure. La darrera meitat de les vacances baixaré a les Terres de l’Ebre: fa temps que no hi vaig i enyoro el Delta (embadalir-me amb el blau i amb el cant dolç dels ocells, refrescar-me amb una cerveseta i una tapa d’ortigues en qualsevol terrassa, péixer-me a Ca la Nuri a Riumar o a Cal Faiges de Poblenou...).

Que us heu pensat que m’he begut l’enteniment? Si a Andorra estem a més de trenta graus dia sí dia també, no penso sortir d’aquestes muntanyes fins que el temps refresqui o fins que la calor em mati (recordeu que, com en Lluís, ja he fet la reserva del forat en terres de tramuntana). Soc aquí, darrere l’ordinador, suant com una truja, treballant sense rebre gaires trucades perquè a l’altra banda sí que fan vacances i esperant que el somni d’una tarda xafogosa d’estiu sigui una realitat alguns dies d’hivern.