La 'Nit del Dret'

El Tribunal Constitucional ha tingut l’encert de promoure la Nit del Dret. Un amic meu, del món de l’economia, món que t’explica perfectament per què no va passar el que havia previst que passaria, em preguntà –sorprès i atònit– per la nit del dret. El traí la polisèmia: no es tractava de la nit fosca del dret, en la metàfora de la noche oscura del alma, marcada per un sentit de solitud i desolació, sí, potser, en la imatge de l’òliba de Minerva, que Hegel ens diu que inicia el seu vol en caure el crepuscle. El fet era més normal i ordinari. El president ens convidà a trobar-nos a l’auditori de Prada Casadet divendres passat amb l’objectiu de celebrar el Dret, de conèixer-lo millor, tal com fan a França amb la Nuit du Droit impulsada per Laurent Fabius.

Va estar bé. L’objecte a debatre fou el tema de la seguretat jurídica. La vetllada s’organitzà amb dues taules rodones. Una sobre Seguretat jurídica i societat i una altra sobre Seguretat jurídica i jurisprudència, amb els seus respectius debats i un descans per poder respirar. Hi eren presents representants dels tres poders i de tots els operadors jurídics. I, efectivament, va ser una nit de dret, des de les sis de la tarda fins a les dotze de la nit, concentrats –en el sentit de reunits i aplicats– a parlar sobre la seguretat jurídica a Andorra, un dels principis que la nostra Constitució garanteix en l’art. 3.2. I de què va? El notari Isidre Bartumeu, bon coneixedor de la qüestió, en la seva Introducció al Sistema Constitucional del Principat d’Andor­ra ens diu: “Seguretat, en un doble sentit: primer, de fer previsibles les conseqüències jurídiques de les actuacions de les persones i també dels poders públics, en tots els àmbits i en relació amb tots els altres actors... i, segon, de donar certesa sobre la regulació jurídica aplicable (quines normes són aplicables i amb quins continguts), fent previsible també l’aplicació de les normes per part dels poders públics i, especialment, pels tribunals de justícia...”

Un tema etern. De Plató a Kelsen, amb aquella pregunta de sant Agustí a La ciutat de Déu: “Què són els regnes, sense justícia, sinó grans bandes de lladres, i què és una banda de lladres sinó un petit regne?”