Paradoxes identitàries

És un dels temes estrella entre els sociòlegs i els antropòlegs. El cicle vital. Les transicions entre edats. Rituals de pas per marcar-los, adolescències allargassades, velleses líquides... La meva filla petita deia, amb tres anys, que “quan jo era petita”, allò o allò altre, i jo, amb 37, encara no sé què vull ser “de gran”. Ens passa una mica a totes això de no saber gaire ni què som ni què pretenem ser ni què tocaria que fóssim. També els passa a les empreses, a les ciutats, als Estats...

Mirem-nos com a Estat, per exemple. Camí de fer els 27 i encara no sabem què volem ser de grans. La visita de Macron —deixem de banda el càrrec amb què ens visitava, perquè és problemàtic— ho deixa molt clar des d’un punt de vista estrictament simbòlic —semiòtic, si voleu. Ve com a Copríncep però és inevitable llegir i viure la visita —pels nivells de seguretat que requereix— com la d’un cap d’Estat d’un país gran. Ve com a Copríncep, un càrrec absolutament normal, ordinari, però la seva visita no pot deixar de veure’s, de viure’s i de planificar-se com a extraordinària. S’assembla, doncs, ben poc a les visites de l’altre Copríncep, s’assembla molt, en canvi, en alguns aspectes, a les visites de Rajoy o de Kofi Annan. Ve com a andorrà —ho és i ocupa un càrrec institucional central— i per això li diem, via cartells presents pertot, que benvingut “chez vous”, però alhora al cartell, malgrat l’escut, domina més el blanc que el groc i l’escrivim en francès ignorant el català que exigim a la resta de nacionals. Ve com a Copríncep, ve com a andorrà, però l’estampa, a estones, és de colònia o de Bienvenido Mr. Marshall. I sí, que potser ja és això, no llegiu això d’avui com a una crítica —he escrit molts cops directament sobre el tema— sinó com la descripció d’una sèrie de paradoxes. També per a ell i per a tots els que l’han precedit: republicans de pedra picada gaudint de banys de masses monàrquics, que l’ànima és feble i als presidents amb sotracs demoscòpics els van molt bé els bàlsams de masses d’estil reial. També per a nosaltres, que encara no sabem quin tipus de polítics volem. Perquè, sospito, entre l’adulació i el mantra de “tots els polítics són una merda”, de ben segur hi ha un espai interessant...