Cometes

Columna sense conclusions, aquesta d’avui. D’aquelles de pensar en veu alta i poca cosa més perquè potser –segur— la cosa no va de concloure, sinó de trobar-nos per aquí, de coincidir en aquest espai-temps atemporal i ubicu que són les columnes i internet i que, ens entenguem o no, allò que jo digui et serveixi per coincidir, per discrepar, per reforçar allò que tu penses, per dubtar, per acotar, per anar més enllà, per divagar o per parlar d’un tema completament o lleugerament diferent, com faig jo avui aquí, que agafo el fil que va deixar dilluns per aquestes pàgines la Noemí Rodríguez i l’estiro a la meva manera cap allà on jo penso que algú altre, potser tu, el podrà continuar estirant. Perquè participar en l’esfera pública (amb coneixement, amb implicació política, amb opinió, amb creacions artístiques) és això, agafar fils i estirar-los. Sense por a apropiar-te de coses que no són teves –i que, ben mirat, no acaben de ser de ningú— i sense por a citar-les com toca, reconeixent el mèrit de qui ha estirat aquell fil abans que tu. L’altre dia, mentre conduïa, anava pensant que tota parella és un sistema de comunicació únic, amb paraules, implícit i girs lingüístics que li són propis. No em sembla una reflexió especialment original o ocurrent, però sóc capaç de traçar la història de la seva gestació fins a l’anècdota concreta que la va motivar i, per tant, puc dir que, en certa manera, en la seva concreció i en la seva part conscient, és meva. Ves per on, casualitats de la vida, un tuitaire va compartir exactament aquesta reflexió ara fa unes setmanes i tot d’usuaris d’aquesta xarxa social se li van tirar a sobre recriminant-li que li havia robat la idea a Jorge Carrión, que l’havia escrit a un dels seus llibres ara fa uns anys. El mateix Carrión es va sumar a l’acusació de plagi i l’amic tuitaire va defensar-se dient el que jo us deia més amunt, que la cosa se li havia passat pel cap a ell solet perquè, de fet, no és tan original. I sí. O no. O ves a saber. I ves a saber d’on ho va treure en Carrión. O jo. Perquè la cosa va de fils i de poca cosa més. Potser d’egos, potser de modèstia, potser d’inconscients, però no de conclusions. De fils. Alguns més reeixits que d’altres…