Dos anys

Dimarts, primer d’octubre de 2019. Davant l’ordinador, estic més pendent de sentir les paraules del president Puigdemont, de llegir les opinions del Twitter i de saber tots els actes que s’estan fent o es faran arreu de Catalunya per a commemorar el segon aniversari del referèndum que no pas de redactar aquesta columna. Abans de posar-m’hi, doncs, miro si fa dos anys vaig escriure alguna cosa sobre l’esdeveniment o si vaig passar-hi de puntetes. I sí, en vaig parlar.

Recordava que aquell dia vaig veure un tip d’imatges de policies espanyols que van voler passar per sobre d’un poble armat amb paperetes i urnes. Us deia que plorava amb les imatges de la càrrega policial als col·legis electorals catalans, però que alhora era feliç d’haver constatat una vegada més la dignitat de la meva gent, del meu país; que continuava sentint vergonya d’una part de la meva sang andalusa en escoltar persones amb qui comparteixo origen cridant “a por ellos!”, però que alhora estava orgullosa del meu avi granadí, que va defensar Catalunya durant la Guerra Civil espanyola i s’hi va jugar la pena de mort; que m’avergonyia que alguns conciutadans d’Andorra defensessin l’opressió espa­nyola i es repixessin l’article 12 de la Constitució andorrana quan vomitaven que els catalans que residim aquí tirem Runer avall per fer ús de la llibertat d’expressió.

En aquests dos anys, però, com tanta altra gent, he passat de l’eufòria a la decepció, de la indignació al dolor de l’ànima, de la confiança en la classe política al desencís més absolut que fins i tot m’ha dut a tornar el carnet de militància política que feia més de trenta anys que ostentava, de l’alegria i la indignació d’un dia a les penalitats i barbaritats d’un judici que ha durat Déu i ajut i la resolució del qual esperem amb ànsia per veure què carai passa. I no sabem què passarà: tant de bo, sigui el que sigui, tornem a actuar com un poble unit, tornem a demostrar les nostres ànsies de llibertat i, si pot ser, ens en sortim d’una vegada per totes. Amb tot, igual que fa dos anys, en no saber per on petarà tot plegat, jo continuaré sent una “dona, de classe baixa i nació oprimida”, tothora rebel, que duré “amb el somriure, la revolta”.