La ruta migratòria

El cranc avança de pressa sota el cel de Cuba. No va sol. L’acompanya una multitud que, com ell, viatja cada any en la seva ruta migratòria. En moure’s tots alhora en direcció al mar, fa l’efecte que siguin els camps qui es belluguen, no ells. Quan han de travessar la carretera corren el risc que algun vehicle els xafi. Per això, s’aturen a l’instant i reculen a velocitat de vertigen quan senten la imminència d’un motor. Resten immòbils uns segons mentre passa un cotxe o un tractor. És una pausa quieta en la ruta migratòria cap a l’oceà. Després torna el moviment i els crancs encatifen la carretera. Però ara les potes i les pinces estan immòbils. La seva closca de ceràmica ha interromput el viatge i els crustacis s’amunteguen a Artalroc, la sala d’exposicions d’Escaldes-Engordany. Ja no travessen la carretera sinó que són la carretera. El viatge interromput, aturat, representa tots els viatges. Malgrat la seva immobilitat, les mans de l’artista han aconseguit crear una intensa sensació de moviment. De neguit. D’incomoditat. Una inquietud que ens interpel·la, que desperta el desassossec inherent a la nostra condició.

Vivim una època estranya. Amplis sectors de la població occidental que semblen haver perdut el contacte directe amb la natura tendeixen a humanitzar els seus animals de companyia. Mentrestant al món s’orquestren diàriament subtils mecanismes de deshumanització d’aquelles persones que han de fugir de la guerra, la fam o la misèria. Refugiats. Immigrants. La migració dels crancs de Balmaseda ens fa pensar en aquest altre èxode mundial cap a un món occidental cada cop més alienat. La inquietud congelada dels crancs de la ruta migratòria d’Artalroc és la inquietud, la incertesa i la por de mitja humanitat que ha de deixar casa seva i interrompre la seva vida per buscar-se la vida jugant-se la pell. Sota el sol de Cuba els crancs s’aturen davant la carretera. Les persones també s’aturen quan es troben filats, murs i centres d’internament. Els crancs de Balmaseda no són els crancs: som nosaltres. Inquiets, desficiosos i intranquils creiem que avancem però en realitat vivim estancats, empresonats fora de nosaltres mateixos. I a fora fa fred. Per això busquem consol amuntegant-nos en una carretera que no duu enlloc.