Europa, encara

Si les previsions s’han acomplert avui quan llegiu aquesta columna, el gamarús i oportunista Boris Johnson ja haurà rebut a Downing Street una altra solemne plantofada per part, ara, del president del Parlament europeu, que li ha dut i comunicat personalment el clar rebuig de l’eurocambra a l’última oferta de negociació del Brexit. La Comissió Europea és més cautelosa i diplomàtica. El Parlament europeu, en canvi, no s’hi posa guants: el pla de Johnson no garanteix la unitat econòmica d’Irlanda, no respecta els acords de pau del 1998 i no preserva la integritat del mercat europeu. Tres calbots nets i directes, a més al Parlament no li ha agradat la maniobra d’un amagat festeig de la institució, que haurà de donar el vistiplau final a l’acord del Brexit. Potser es reparteixen els papers: Juncker, poli bo; Sassoli, poli dolent. Però el temps passa –com els núvols, deia ma padrina–, sembla que s’acaba i el cop de peu endavant de Johnson a l’acord de sortida és un misto, com diuen al futbol.

Vivim dies interessants, en el sentit del malefici xinès. Dilluns vinent, potser, sortirà la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre el procés i, potser, potser, coincidirà amb la sortida de Franco del Valle de los Caídos. Com a lector, que vaig ser de jove, de la semiòtica d’Umberto Eco es podria aquí cercar l’estructura absent i els metallenguatges, ja que totes les formes de comunicació funcionen com a emissió de missatges recolzats en codis subjacents. Com deia Eco: “Tot acte de performance comunicativa es recolza en una competence preexistent.” Ras i curt, tota paraula pressuposa una llengua. Codis i missatges. Sentència i exhumació... Donaria molt de joc.

Però estàvem parlant dels dies interessants d’Europa que, a pesar de tots els seus defectes, és encara un projecte de pau i prosperitat únic en el món. Sí, una maquinària gegantina, massa freda i debilitada,a la qual cal posar oli, especialment avui en el gran caos de la globalització. Ja vell, com a grec, romà i cristià –que digué Paul Valéry l’any 1922 en una cèlebre conferència a la Universitat de Zuric– encara avui no en tinc cap dubte: Europa continua sent una comunitat irreemplaçable de civilització, història i destí.