Tossudament vociferants

Molts sistemes educatius tenen al currículum aspectes d’educació per a la ciutadania. Està molt bé. Hauríem de ser conscients, però, que aquesta formació és continuada o –com diríem ara– que es dona al llarg de la vida. Es tracta d’un curs en què una bona part de les diferents sessions de classe les constitueixen els inputs que rebem de la vida política que, alhora, actuen com a incentius de les nostres accions. Posem-hi un exemple. Lliçó 54. Cada cop que assistim a un nou cas de corrupció, molts ciutadans estaran aprenent o reforçant diversos aprenentatges: pagar impostos no serveix de res; tots els polítics són uns lladres; si ells roben, jo també miraré de fer-ho (si mai entro en política, si soc funcionari, si faig negocis amb l’Administració); etc. Agafem ara l’exemple d’allò en què em volia centrar avui. Lliçó 86: La judicialització dels conflictes polítics. Lliçó 92: La condemna per sedició de líders de moviments de protesta no violents. Lliçó 95: L’acusació per terrorisme de cantants, titellaires o manifestants. Lliçó 102: Declaracions d’una vicepresidenta del Govern en què diu que davant d’una problemàtica política, no hi ha res a protestar. Lliçó 105: La manipulació de la realitat des dels mitjans de comunicació per construir una imatge esbiaixada d’un moviment social, mostrant com a violents moviments no violents, fent categoria de les anècdotes, etc. Lliçó 108: Els cossos de l’ordre atiant el foc dels desordres públics. Quins aprenentatges poden treure d’aquí molts ciutadans? La resposta em sembla prou clara: en alguns casos, una desafecció política pronunciada (millor no manifestar-se i no piular gaire perquè puc acabar a la presó, perquè faci el que faci puc rebre); en d’altres, una radicalització de les formes de protesta (si de totes formes ens han de criminalitzar, cremem-ho tot). L’Albert O. Hirschmann parlava que davant dels problemes polítics, podíem optar per respondre-hi amb lleialtat (obeint), amb veu (queixant-nos) o sortint (canviant d’opció; aquí, abandonant la via de la protesta no violenta). I a Catalunya, avui, hi ha una mica d’això. El que em frapa és que amb tants incentius per a la lleialtat (quedar-se a casa per por) i la sortida (rebentar-ho tot), la immensa major part del moviment opti encara per la veu. Valorem-ho!