Dissens

Hem acabat reïficant el consens. Sobrevalorant-lo, si més no. Ens reconforten les solucions consensuades. Ens sembla que tot està en ordre si darrere d’allò o allò altre hi som gairebé tots. Una llei aprovada per unanimitat? Ideal. Un govern de concentració? Una mostra de compromís i de responsabilitat, d’estima al país. El fenomen es manifesta de múltiples maneres que, alhora, el retroalimenten. Una d’aquestes manifestacions és la por al conflicte d’una bona part de la ciutadania. I, de fet, la seva condició prèvia: la connotació negativa que té encara la paraula conflicte. “No discutiu!” “No discutim!” Encara veiem la discrepància com un problema. Encapçalar un tuit o un comentari en un fòrum amb un “Discrepo” continua sent rebut per molts com a una declaració de guerra o com a un comportament irracional d’algú amb la sola intenció de cercar gresca. I després hi ha l’aprensió a la crítica, l’al·lèrgia a la crítica, la incomprensió de la crítica. La cosa, però, no es limita a la discrepància entre iguals. Però aquí la cosa es torna més complexa. No portem bé la crispació política però alhora l’alimentem i l’emfasitzem, en fem un show. Perquè, de nou, busquem el consens. Però aquí el consens passa per un consens a la nostra. Perquè cada cop entenem menys els altres. La raó la tenim nosaltres. I batallem (com a mitjà) per guanyar, perquè regni la nostra idea, perquè tots estiguin d’acord amb la nostra cosmovisió. I això crea bombolles. I polarització. I enemistats irresolubles. Perquè només admetem el consens, perquè l’ideal és estar d’acord amb tot, sempre. Perquè no admetem el dissens. I, fent això, ens oblidem de dues coses. Que, en democràcia, ens hauria d’espantar l’obsessió amb el consens. Perquè tot i que tingui una imatge amable i gens problemàtica, el consens és totalitarisme. Una societat sense discrepàncies no és una societat millor. En tot cas, no és una societat democràtica. Perquè una democràcia no és un règim que generi consensos, sinó un que suporti el màxim possible de dissens. Que fomenti que puguem conviure en el dissens. Que fomenti que puguem construir conjuntament des del dissens i malgrat el dissens. Faríem bé de no oblidar-ho.