Violència

“En un sistema democràtic, el monopoli de la violència el té l’Estat.” La frase no és meva, és del ministre de l’interior espanyol, que va pronunciar-la, a mode de recordatori, en plena crisi postsentència del procés a Catalunya. Tot i que la frase va escalfar encara més els ànims de tots aquells mobilitzats en contra de la sentència i de la posterior repressió, l’afirmació, en aparença, no és res de l’altre dijous. Marlaska, de fet, no va fer res més que fer veure que és un bon alumne, que va anar a classes de teoria de l’Estat i que coneix Max Weber i una de les definicions més originals i innovadores –per l’època, ara fa exactament un segle– de què carai és un Estat: aquell que deté el monopoli de la violència legítima. El problema és que Marlaska no és tan bon alumne i o bé pretén manipular o bé no ha entès el sentit de la definició de Weber, on l’element clau, el terme fonamental és legítima, “monopoli de la violència legítima”. Ens pot semblar un descuit menor, un simple adjectiu oblidat, però no ho és: no té res a veure tenir el monopoli de la violència legítima que tenir el monopoli de la violència. Si ens posem estupendus –ja em perdonareu el rotllo teòric d’això d’avui, necessari de tant en tant—, Weber deia que només pot ser un Estat aquella institució el personal administratiu de la qual defensa amb èxit (i aquí parla d’èxit pràctic però també moral) una reivindicació del monopoli de l’ús legítim de la força física per mantenir l’ordre. Compareu això amb Marlaska i us adonareu que són dos mons paral·lels. Legitimitat. Acceptació moral. Per mantenir l’ordre. No trobem cap d’aquests elements en l’actuació policial a Catalunya aquest octubre. I el que és pitjor: no només aquests elements no han orientat la pràctica sinó que tampoc seran utilitzats per avaluar-la. Si parlem de violència legítima, implica una revisió i un qüestionament constant. 100 anys després de Weber, però, la dialèctica més habitual que s’estableix entre els governants –i el sistema en general– i els seus cossos de l’ordre és la seva defensa incondicional. Perquè són l’autoritat. Perquè la legitimitat se’ls dona per descomptada. I no. La legitimitat es guanya cada dia i passant tots els exàmens. I sense exàmens, sense qüestionament, només hi ha violència. Il·legítima.