Veieu? Això és el feixisme

El 6 de desembre de l’any passat vaig escriure una de les columnes més dures, més tristes i més sentides des que faig aquests bitllets al Diari. Era una carta oberta al meu avi andalús que, enllà d’enllà, continua fent-me companyia. No sé si ho recordeu, però li preguntava què havíem fet malament perquè el feixisme més vomitiu hagués tornat a entrar a l’Estat espanyol i ho hagués fet en unes eleccions andaluses. L’avi, com era de preveure, només em va contestar des del fons de la meva ànima, però, i això no m’ho esperava, també ho va fer a través dels comentaris dels lectors. Alguns s’havien emocionat, com jo, i ploraven; alguns altres em donaven les gràcies per haver sabut trobar les paraules per explicar allò que ells també sentien, i encara uns altres reproduïen velles cançons i antigues consignes. Carolina em deia: “La història es va ensacant i després es dona la volta al sac i torna a començar.”

Diumenge passat el feixisme va treure 52 escons a les eleccions al Parlament espanyol i el fàstic em va tornar a envair; no em tranquil·litza ni em consola que Silas reflexionés que “hi ha un percentatge de ciutadans sense gaire criteri ni cultura històrica que es pensen que votant un partit de dretes desapareixeran tots els mals [enteneu com a mals l’autonomia de Catalunya i la immigració]. És més o menys el que observem a la resta d’Europa i d’Occident”. Ni em calma que Res de nou confirmés que “El mateix està passant a tot Europa, la ultradreta guanya posicions”. Simplement recordo el que deia Castellano comunero referint-se a una colla d’afirmacions d’Españistán que m’estalviaré de reproduir. Deia: “Veieu? Això és el feixisme.”

Avui, la Roser independentista balla a ritme de tsunami, la Roser ciutadana d’Andorra tem que aquest petit país continuï pensant que tot allò que passa fora de les seves fronteres no l’afecta i la Roser lluitadora sap que continuarà en la lluita, sense agenollar-se ni callar. Sí, No passaran: “per tots els avis i àvies, no defallirem”; sí, Marklin2: “verde que te quiero verde”; sí, Rimentol: “ells són aquí entre nosaltres, / però nosaltres on som”; sí, la tieta andorrana: “a galopar, / hasta enterrarlos en el mar”... Sí, Penita, pena: “NO PASSARAN!”