Un Fènix de pedra

Si forço la memòria, aconsegueixo entreveure una imatge confusa de vehicles aparcats i gent descarregant maletes. Però no estic segur si es tracta d’un record real o autosuggestionat. El que sí sé del cert és que des de petit, en els meus recorreguts -primer al seient del darrere, després al del copilot i finalment al volant- aquella massa granítica era un punt de referència. Tancat. Oblidat. Patint estoicament el pas del temps. Quan un nou vial va allunyar la circulació, va semblar que l’enterrava definitivament en l’oblit. Després d’una arrencada entusiasta als anys 40 i dècades de decadència, les seves façanes ni tan sols podien veure’s. Una expropiació llarga. Parets i finestres tapiades. Proteccions imprescindibles perquè no s’ensorrés. L’he imaginat per dins. L’he escrit en alguna escena. Per fer-ho vaig buscar descripcions i referències, fotografies antigues, butlletes publicitàries dels anys 40 i 50 que servien per promocionar l’hotel. S’anunciava com un hotel modern i de luxe, enclavat entre muntanyes de pau: totes les habitacions tenien lavabo, ascensor per accedir a la recepció (el primer del Principat, si no m’equivoco), telèfon, cafeteria, restaurant, terrassa a la fresca sobre el Valira. Però el Rosaleda no va saber envellir. Envoltat de xarxes per evitar que cap element de la façana caigués i ferís algun vianant, semblava un fantasma. Imaginava l’interior abandonat. Ruïnós. Fred. Adormit en la penombra. L’escenari perfecte per un relat de terror.

Però ara ha tornat d’entre les cendres com un Fènix de pedra. El seu rostre de granit torna a lluir orgullós i segur. Ara la fusteria vermella de la façana es mostra seductora com els llavis pintats d’alguna actriu de l’època daurada del cine. Per a molts, la curiosa tipografia rogenca del seu rètol és un senyal d’identitat com si les lletres majúscules del Rosaleda fossin el nostre Hollywood. Feia tant de temps que es deia que hi aniria el Ministeri de Cultura, que semblava una Ítaca inabastable. Però avui la particular Odissea arriba a bon port. Comença un nou capítol. Un nou escenari. Hem recuperat un símbol del passat que ens servirà per projectar-nos cap al futur. El patrimoni i la cultura han de servir per això. Encara queda esperança. No tot està perdut.