'Acqua alta' (I)

Avui fa una setmana el diari digital gratuït Contexto, mitjà independent i progressista, que té el filòsof Noam Chomsky com a president d’honor, obria una petició pública a favor d’una negociació política sobre Catalunya. La podeu llegir a la seva pàgina web, ctxt.es. L’han signada ja més d’un miler d’acadèmics i intel·lectuals d’arreu.

Ja em perdonareu la metàfora de l’aigua del títol. Venècia, en la seva tragèdia, és un clar exemple d’equilibri profundament alterat. De tot tipus d’equilibri. D’estabilitat i de regularitats trencades. Sentint l’aigua prop del coll, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en la seva folklòrica abraçada –no tant d’estrè­nyer amb els braços com d’agafar-se a alguna cosa ce-nyint-la fort– poden iniciar el camí per fer possible l’estabilitat política i la governabilitat d’Espanya, després del fracàs de la repetició de les eleccions, resultat del vol ras, egoista i mesquí dels partits concernits. Iniciar el camí, sí. Ja és molt. El camí és la meta. Complicat, molt difícil i imprevisible per la suma de la investidura. Al juny ja citava aquell “ganaba y ganaba y ganaba y gané... Sólo sé que al final todo se estropeaba...”, un pronòstic encertat en lletra d’Estopa. Estem encara en l’aritmètica i en la teoria de conjunts, i vull creure que sabent –uns i altres– que la coalició ara no és fruit d’una correlació de forces, sinó d’una correlació de debilitats. “Encima”, com diuen al Madrid-sistema, la investidura requereix l’abstenció d’Esquerra Republicana, com a cooperador necessari que doni, en l’aritmètica, espais de diàleg al conflicte català amb objectius viables, clars, concrets i transparents. Ja veurem de quina manera. Escric aquest bitllet el cap de setmana quan em diuen que hi haurà nous moviments els propers dies. Encara estic en la resposta negativa de Gabriel Rufián. Cap problema, he pensat. Els socialistes coneixen bé aquell “d’entrada no” del Felipe González a l’OTAN de fa trenta anys. Els socialistes no haurien d’oblidar tampoc que s’estavellaran si volen arrabassar al PP, a Ciutadans o a Vox la bandera, gran o petita, d’un espanyolisme tronat o d’un tenaç i subtil nacionalisme d’Estat. La bandera ens pot cobrir les espatlles, però l’aigua, el cap.