Barcelona

Avui soc a Barcelona, a veure el cul de la mona. No, no és que em pensi apropar al zoo, que no tinc ganes de veure cap dels animals que fan política dins la Ciutadella, però es deia així quan jo era una criatura, molts anys abans que en Floquet de Neu se n’anés al cel dels goril·les. Com sempre, hi he vingut perquè m’hi han arrossegat. Si Barcelona i en Serrat tenien o tenen (fa anys que he deixat de seguir l’avi del Poble-sec) una relació gairebé amorosa, jo hi tinc una mala relació endèmica.

Quan els pares m’hi duien, ja m’ofegava: era més divertit anar a afollar nius o a caçar papibous al Daró que pujar i baixar aquelles remaleïdes escales mecàniques dels grans magatzems que eren com dracs que se’m volien menjar els peus o que donar menjar a uns coloms pudosos que, si podien, t’estiraven els cabells i et pessigaven la pell. Quan hi anàvem amb el col·legi, un cop havíem baixat de l’autobús, a mi ja m’havien vist prou: els mestres em volien tancar dins d’algun museu i, quan es giraven, jo ja era aneu a saber on: compartint l’esmorzar o el dinar que duia de casa amb algun pidolaire, a la barra d’un bar fotent-me un refresc o ramblejant amunt i avall (no m’ho pregunteu: ni jo sé com coi m’ho feia!) fins que algun policia municipal em feia tornar amb el grup i, és clar, “quedava castigada”.

De gran, la relació és encara pitjor: els carrers tenen massa carrils en la mateixa direcció i, com que no tinc ni idea d’on soc, sempre m’he de posar al mig per no perdre’m, per la qual cosa, sempre soc l’ase dels clàxons i dels insults. A més, si preguntes on és qualsevol lloc, et responen “a Aquí cantonada Allà” i es queden tan amples. Però encara és pitjor si et vols guiar pels senyals de trànsit: “sentit Llobregat” o “sentit Besòs”: i jo què coi sé on és un riu i on és l’altre? Total, que val més aparcar (ja has llepat: en surts escurat!) i agafar un taxi (cal dir alguna cosa?). Para, Carol, que ja t’has menjat els espais!

Bé: no us hi amoïneu. Ahir vam presentar el llibre de l’Àlvar a Barcelona i avui hem aprofitat per veure el net, però espero que siguem a temps d’arribar a La Puça per a la presentació del llibre d’en David. I, un cop a casa, que s’espavilin els de Runer avall!