La Cimera Iberoamericana

Hi ha esdeveniments que sobrepassen la capacitat de comprensió del ciutadà per la seva dimensió, com el de la Cimera Iberoamericana que l’any vinent tindrà Andorra d’escenari. Aquestes reunions de caps d’Estat i de Govern, que neixen l’any 1991 i se celebren cada dos anys, estan integrades per 19 països de l’Amèrica llatina, a més dels tres de la península Ibèrica –Espanya, Portugal i Andorra, que hi ingressa com a membre de ple dret l’any 2004–. Tots plegats representen una població de 622 milions de persones i integren una part important dels territoris americans colonitzats per Espanya i Portugal, amb el castellà i el portuguès com a nexe d’unió. Les cimeres van néixer impulsades per Espanya, exemple de país que havia fet amb èxit una transició de la dictadura a la democràcia, però també influïdes per l’interès dels bancs i les empreses espanyoles en aquests territoris. Algunes no han estat exemptes de confrontaments polítics, com quan el rei d’Espanya va etzibar a Hugo Chávez: “¿Por qué no te callas?” L’any 2018, dels 22 països van assistir 18 líders entre caps d’Estat i de Govern. La cimera que se celebrarà a Andorra sota el lema Innovación para el desarrollo sostenible - Objectivo 2030 vol promoure objectius de desenvolupament sostenible als països iberoamericans. Es preveu l’assistència de les 22 delegacions, a més d’uns 300 empresaris interessats en la Trobada Empresarial Iberoamericana, organitzada per la CEA en les mateixes dates. Cal afegir la presència de cossos especials dels països veïns que col·laboraran en la seguretat de la reunió. El director de la fundació privada del sector públic Oficina Cimera Iberoamericana Andorra 2020, òrgan creat per garantir l’operativa de la trobada, afirmava al Diari d’Andorra que “és difícil calcular quin serà el rèdit que n’obtindrem en el futur, però que són uns minuts de publicitat molt importants. No és una despesa és una inversió”. Les dimensions del país i la categoria de l’esdeveniment generen incertesa i sentiments contradictoris, entre l’optimisme pel ressò internacional i el recel de saber si serem capaços d’assumir el repte. El Govern hauria de ser més didàctic i compartir amb la ciutadania i els seus representants els beneficis que espera obtenir i els costos que s’hauran d’assumir.