David contra Goliat

El fet de participar activament en una campanya electoral té un component enriquidor personal inestimable. Totes les fases de preparació, de traslladar una visió de futur a un projecte palpable, tota la curosa metodologia per l’elaboració de la llista, el procés d'absorbir informació des de múltiples punts de vista i plasmar-los en accions concretes i realitzables, escriure negre sobre blanc un contracte programàtic amb la ciutadania, preparar acuradament les reunions de poble per deixar l’empremta als valents assistents, debatre a les tertúlies dels mitjans audiovisuals amb tres forces polítiques més, desglossar diàriament el programa, fer l’esperada i respectada visita als padrins, respondre amb entusiasme a les entrevistes de tot els mitjans, interactuar a les xarxes socials i sobretot a les xarxes presencials del carrer, que són les úniques palpables. Durant tot aquest procés que he seguit durant mesos i encara estic seguint, és preocupant constatar que la majoria de la ciutadania amb què parles està desencisada, sense il·lusió, sense confiança en la classe política, farts de promeses sense complir, confusos amb els canvis de jaqueta interessats o amb unes agrupacions insòlites fa només 5 mesos. I enmig de tot, cal afegir les obres inacabades, edictes de pàrquings retirats al cap d’uns dies de publicitar-se al BOPA, missatges confusos, soroll provinent de nervis que no es poden contenir… Tot plegat justifica plenament les ganes d’abandonar-ho tot i que s’ho facin. Com convertir aquesta indignació en acció útil? La immensa complexitat de la resposta ve donada perquè les raons de la indignació són poderoses i la rèplica tot sovint dèbil. Els que no disposem la potent maquinària que ofereixen les molt honorables i molt il·lustres posicions institucionals, no ens queda cap altra opció que anar fent feina de formigueta. Amb ànims incansables i amb la il·lusió que podem fer les coses millor a favor de la ciutadania de la par­ròquia, intentem revertir la indignació i la incredulitat en confiança. L’esperança contra l’abatiment. En el fons és com la lluita de David contra Goliat. L’abril del 2019 ens vam quedar a 61 vots de donar la volta a la política continuista de la parròquia d’Encamp. Però cal saber que la decepció, la tristesa, la indiferència, la desolació i la pèrdua de l’esperança es poden convertir en aquests 62 vots que faran possible un canvi, un nou futur, una nova parròquia. Perquè per molt difícil que ens ho posin, estem convençuts que una parròquia per a tot­hom és possible.