Improvisació

Encamp, dimarts 10 de desembre de 2019, un quart de nou del vespre. Acabo de llegir la columna que havia escrit i les paraules se m’entravessen, les frases se’m fan obtuses i tot plegat no acaba de lligar gens. Per a més inri, el censor de casa, que no me’n deixa passar ni una i que sempre té raó, m’engalta que l’escrit no li agrada gens. En resum: és el pitjor escrit que he fet per al Foc i Lloc des que vaig començar el març de fa dos anys. Tot plegat m’ha fet pensar en la tia Xaleta, que em va ensenyar a fer ganxet i mitja amb la sonsònia del “fent i desfent n’aprèn l’aprenent” i, com que en això d’escriure no passaré mai de ser una aprenent, no m’ha tocat cap altre remei que estripar el pobre escrit anterior, que es titulava Salta borni! i que parlava bàsicament de la prostitució i de l’avortament a Andorra, i començar-ne un altre que, després d’un paràgraf i mig, encara no sé ben bé de què parlarà. Això, però, tampoc no em preocupa gaire, perquè recordo que sempre he tingut la paraula fàcil i em puc enrotllar hores i hores fent cadeneta amb les paraules i fent pilanets alts i baixos amb substantius, adjectius, adverbis i altres categories lèxiques. Ara, si d’aquí en sortiran uns peücs, un mocador, un vestit de bateig o un jersei per al Pare Noel, ja no us ho puc aclarir, però, és clar, aquell per a qui tot siguin certeses que llenci la primera pedra. D’altra banda, en l’art de la improvisació, hem de tenir en compte que tenim la millor professora del món: la vida. No recordo qui la definia com allò que passa mentre nosaltres anem fent plans. Doncs, és exactament això: feia dies que trenava l’article que finalment se n’anirà d’aquest món com si no hi hagués vingut, oblidat abans d’après, nonat malgrat el part; se n’anirà directament a la paperera de l’ordinador. Perquè només des de la improvisació, el poeta mort Todd Anderson, suggestionat pel professor Keating, pot crear bellesa: “La veritat és com una manta / que sempre et deixa els peus freds. / L’estires, l’estens / i mai n’hi ha prou. / La sacseges, li dones coces, / però no ens arriba a tapar. / I des que arribem, plorant, / fins que ens n’anem, morint, / només ens tapa la cara, / mentre gemeguem, plorem i cridem.”