Fins l'any que ve

Què voleu que hi faci: el calendari, ja se sap, va com va, i enguany m’ha tocat anar de Sant Esteve a Nadal, que és tot al contrari dels temps que normalment, segons la tradició, duren les coses. Tot i que encara ens queden una colla de dies de xefles i de mam, de celebracions laicocristianes, de reunions familiars inaguantables, de despeses inútils, de llàgrimes de cocodril i de cançonetes mel·líflues que empudeguen l’ambient, ja hem passat el malson de Nadal. Com a mínim, ja hem dormit la ressaca de la Nit de Nadal; em fa gràcia la festeta, sobretot tenint en compte que jo, de misses (amb gall o amb gallina), res de res i que no vaig tenir mai tió fins que vaig començar a fer-lo cagar quan va néixer la meva primera neboda. Ja ha passat Nadal i els catòlics, la majoria d’agnòstics i un noranta-nou coma nou per cent dels qui s’autodefineixen com a ateus han celebrat que un nen va néixer aneu a saber quin dia (en una establia a Betlem el 25 de desembre? No em feu riure! S’hauria mort de fred i els pastors que dormien al ras s’haurien congelat abans que cap angelet els hagués anunciat el cava) i quatre gats i un parell de gates no hem celebrat res: només ens hem afartat com lladres, hem fet el ressopó i hem dormit com marmotes. El dia d’avui no he sabut mai ben bé per què carai era festa (tot i que m’han explicat no sé què del gran Carlemany, son pare), però ja m’està bé. I d’aquí quatre dies (d’acord, cinc), la nit de Cap d’Any, i ens semblarà que hem de canviar-ho tot i que esborrarem els maldecaps i farem veure que ens hem tornat taral·lirets cofats amb gorres de paper, bufant espanta-sogres de coloraines, lluint ulleres sense vidres i nassos de plàstic i xops de mam; però, l’endemà, Janus, el déu de les dues cares –la vella i cansada que es gira cap al passat i la jove i esperançadora que albira el futur–, ens mirarà de reüll i ens durà Any Nou i vida vella. Amb tot, l’única festa que em fot és la dels Sants Innocents: ja s’ha de tenir mala bava per celebrar amb mofa la mort d’uns infantons! Però és el que hi ha i així hem anat fent, com diria aquell, aquests dos mil dinou –quasi vint– anys. Que els canelons i les neules no se us indigestin i fins l’any que ve, si voleu.