Foc i lloc
Entre rialles i plors
M’he posat la màscara de la Caroli he rigut; la Roser ha plorat
Venim de quinze dies de panses i figues i de mel i mató, de perfums de roses i d’essències de trementina, de torrons de tots els gustos i de nata amb neules, de galls que van a missa i d’estables que aixopluguen nadons, de tampatantams i de fum fum fums, de tions que caguen llepolies i de vells barbuts i reis de la quinta forca que duen regals, de simbombes i de panderetes, de passeuunesbonesfestes i de feliçanynouperatots, de somriures falsos i de desitjos estèrils, d’enganyabadocs i de rosegaaltars, d’anar pitofs i de dissimular ressaques... Venim de tot això, però, ara que ja ha passat i que no ens sent ningú, us confesso que, malgrat que, com sempre, m’he posat la màscara de la Carol i he rigut, la Roser ha plorat. En aquests quinze dies, el foc no ha parat d’assolar la terra, aquesta vegada focalitzat a Austràlia, on ha arrasat milers d’hectàrees, ha obligat a evacuacions massives i ha matat milions d’animals, entre els quals espècies endèmiques com ara coales, opòssums, uombats, cangurs o diables de Tasmània. Mentre nosaltres fèiem festa, l’inclassificable Donald Trump, en nom dels Estats Units, ordenava assassinar, amb nocturnitat (tot i que ho fes a ple dia) i traïdoria (que valent que es veu qui mata sense donar la cara), el general iranià Qasem Soleimani (un bon personatge també, no cal dir-ho), fet que pot provocar (tant de bo m’equivoqui i no l’hàgim de viure) una tercera guerra mundial. Si nosaltres ens amoïnàvem perquè a les cavalcades hi desfilaven homes blancs pintats de negre, el matí del dia de Reis, mentre tots desembolicàvem els regals i ens queixàvem perquè ens havien dut poca cosa i perquè no hi havia reines a la festa, un altre fill de mala mare matava la dona i la filla. Quan ens queixàvem dels insults que s’havien proferit en els àpats familiars, vam constatar la polidesa i l’exquisidesa de les intervencions dels aprenents de polítics al Congrés de Diputats espanyol i ens vam conjurar perquè aquesta manera de fer no envaís mai la política andorrana. En aquests quinze dies, deia, he sabut que em venen dos nets més (d’aquells que em fan dir que soc una àvia putativa) i he patit la mort de l’amic Antoni Morell. Entre rialles i plors... així passem la vida.