Cursi

Avui toca columna. Busco tema i to. Podria apostar per una opció desenfadada, anecdòtica, que miri de conjugar el fons i la forma per distreure un lector afartat de transcendència i satiritzar la concentració d’accidents en un dia i mig al túnel de la Tàpia. “Tots contra la tàpia”, es podria titular. O em podria posar jo mateix transcendental i fer un balanç mesurat i equilibrat de les passades eleccions comunals, o una prospecció amb ínfules dels reptes polítics inefables que ens depara aquest 2020 a nivell nacional o, ja posats, a desfullar les amenaces i les oportunitats més intangibles que podem esperar a un nivell global al llarg dels anys 20. També podria posar-me críptic i enfilar un reguitzell de frases complexes que no vulguin dir ben bé res, de les quals tothom pugui extreure la conclusió que més li convingui i que siguin tan refotudament enrevessades que facin trempar aquells que creuran haver-me entès i que, cofois, somriuran amb complicitat a cada frase sabent-se part –erròniament– d’un club d’éssers superiors. O ben mirat, podria tot just comentar alguna de les notícies de la setmana: dir la meva dels horaris finlandesos, del vesper iranià i la demència trumpiana, criticar la bronca parlamentària espanyola, afegir-me al clam contra l’empresonament de Junqueras… Reprenent la notícia i afegint tot just un pessic d’opinió per aquí i dos llocs comuns per allà. I no mullar-me gaire. O vessar-la com si s’acabés el món i cagar-me obertament en tot i en tothom. Fins i tot podria arribar a fer un balanç personal del meu 2019, donar-vos la llauna amb els llibres que m’han dut els reixos o fer una columna sobre un columnista que busca tema i to per a la seva columna. Però el que segur que no faria és parlar-vos de guerres, de refugiats, de pobresa, de desigualtats, de canvi climàtic, de nens que es moren de gana, de dones violades… Perquè tant se val que continuïn sent els temes més rellevants. Són temes gastats. I escriure sobre ells és cursi. I gens sexi. I als columnistes, per sobre de tot, ens agrada anar de guais: demostrar que en sabem molt, que escrivim bé, que tenim vides superinteressants o que som molt ocurrents. Malgrat que no ho siguem i que la realitat, tot i no ser sexi, sigui tossuda. Cada cop més. També el 2020.