L'última lletania

L’església és plena. A fora, els núvols que enterbolien la nit han fugit, empesos pel vent de port. El blau del cel és fred. El gel, tallant. No hi cap ni una ànima. Molta gent s’espera dreta a les capelles laterals. Una munió de persones s’apleten al fons. Abrics negres, bufandes endolades, fulards tristos. Han vingut les principals autoritats del país: el cap de govern, síndica i subsíndica, ministres, cònsols, consellers i ambaixadors. Cares conegudes del sector empresarial. Orfes, perduts, repartits aquí i allà, sols o en parelles, més absents que mai, els amics de les lletres: escriptors, editors, llibreters, lectors. També altres representants del món cultural. Els que estan asseguts, s’aixequen quan s’obren les portes principals del temple. Tothom calla. Els capellans encapçalen la processó fúnebre i acompanyen el fèretre fins als peus de l’altar, allà on el difunt va estar molt de temps. Requiem aeternam dona eis, Domine. Canten l’introitus en llatí, segurament com a ell li hauria agradat. Dona’ls senyor l’etern descans. Joan Massa fa la primera lectura. Tots reconeixem la gran pèrdua. Tots sabem que la mort ens iguala. El que marca la diferència és el rastre d’allò que fem en vida. I la vida i els escrits del Toni Morell estaven plens d’amor per Andorra. Ho diu un dels capellans. Mai un tòpic havia estat tan ple de sentit. Kyrie eleison. Christe eleison. Senyor tingues pietat. Crist tingues pietat. Preguem per la seva ànima. Aleshores es fa un silenci tancat. Compacte. Un toc de campana marca l’hora. Un únic clasc ressona per tota l’església. El seu brunzit de bronze senyoreja al cel del temple. A l’instant recordo l’escena de Set lletanies de mort en què les campanes de Sant Esteve toquen a morts. Agnus dei. Anyell de Déu. Ens reparteixen el recordatori on destaca una cita de Sèneca: Ars longa, vita brevis. L’art, el coneixement, l’estudi, són llargs i demanen molta dedicació, molt de temps, però la vida és breu. Per això la incessant necessitat de transcendir. Lux aeterna. Transcendir. Sense buscar-ho, això és el que ha aconseguit l’Antoni Morell Mora. Necessitem referents. I ell ho era. A la Massana l’hem acomiadat junts. Un país sencer ha llegit l’última lletania, aquella en què la vida i l’obra són una.