Adeu, Toni

Els nous “feliços” anys 20, diuen. No ho crec. No per a mi, en aquest inici. A finals d’any perdia un company d’estudis a la Corunya i, aquests dies, el Pep de Ca la Paca, estimat cosí de la Seu, i l’Antoni Morell, que ara fa 45 anys en un dinar a Cal Dolcet d’Alàs m’oferí la primera feina. Conflueixen pensament i sentiment i, com bé sabeu, en aquesta situació les paraules no diuen prou, ni parlades ni escrites. L’Antoni m’obrí la porta d’Andorra. Per un temps curt, creia, mentre preparava oposicions, i hi he passat tota la meva vida activa. Des dels llargs anys de seminari, universitats, classes al S. Ermengol i “cuiners” després, el Toni anà al meu davant en un caminar molt paral·lel. Era també un home plural, polifònic. Tots hem conegut molts Tonis. L’historiador, l’alt funcionari, l’advocat, l’escriptor, el columnista dels diumenges... han viscut –i conviscut– en la seva pell i, per ser moltes vegades un home orquestra, gràcies a les seves virtuts pot merèixer avui el perdó dels seus errors. Un home sempre vehement i apassionat per Andorra, de la seva llarga història, de les seves institucions i de la seva llibertat. Una persona i un personatge –últimament amb boina i bastó, a l’estil Pla– d’una gran dimensió i d’una penetrant empremta, que ens obrí molts camins i per això el plorem. Un humanista, un romàntic, un referent, un bon escriptor, un cabaler, un home lliure, un gran andorrà. I així et recordarem, ja que “os olhos da nossa memória vêem melhor do que os nossos”, com un gran amic em deia aquests dies en un whatsapp, citant José de Almada. Potser, Toni, t’ha faltat temps, com deia el recordatori del teu funeral a la Massana: “Ars longa, vita brevis”. Sèneca feia seu l’aforisme d’Hipòcrates: el coneixement, l’escriptura, la ciència, l’art és llarg (d’aprendre), però la vida és breu. N’havíem parlat moltes vegades. En recordo una, voltats de cirerers i de bons amics, a Ca n’Homs, deu fer ara uns 20 anys... La via és curta, la lectura llarga, deia Kundera. Et continuarem llegint: “Voldria agafar l’eixartell i entrecavar de nou el meu país./ Enjovar els bous / escopinar les mans,/ foradar el solc,...” Sí, tenim l’eixartell a les mans, Toni, però ens costa dir-te adeu.