Fred

Dies enrere vaig tornar a veure una d’aquelles pel·lícules en què ballaven en Fred Astaire i la Ginger Rogers i, com sempre, em va venir al cap la mare: “Nena, espavila’t, que vull veure la pel·lícula d’en Fred Ester i la Xinxes Roges!”. Ai, el fred... la fred que diem els empordanesos; les xinxes roges... vermelles que en diem a casa. Avui, en Ricard, un amic de Girona, volent treure ferro a unes paraules d’en Ramon, un amic de Lleida, ha afirmat que el fred és una sensació psicològica i m’ha fet pensar en una de les anècdotes sobre la meva àvia andalusa (a la qual vaig conèixer molt poc perquè va morir quan jo encara no tenia cinc anys) que tinc gravades a sang i foc al fons de l’ànima perquè no pugui oblidar qui soc ni d’on vinc (forat de la memòria que sol tenir la majoria de gent). Quan, des de Granada, va arribar al meu poble, a final dels anys quaranta del segle XX, només tenia dos vestits (tots dos d’estiu) i una bata. A ple hivern, fins que les joves de can Culla, can Regàs i can Bassacoma li van procurar jerseis i mantes, no tenia roba d’abric i, quan anava a esterrejar o a escombrar les voreres de les cases dels senyors, les dones li deien: “Carmela, no té fred?”, ella responia: “¿Para qué lo quiero, si no tengo abrigo?” Enguany sembla que l’hivern no ens n’ha de dur gaire, de fred, però, com sempre, allò que passa és que som uns desmemoriats i que, anyells d’un món arramadat acostumats a estar apletats constantment, oblidem que, com em deia dies enrere el senyor Andreu del Càmping Valira, “l’hivern no deixa res per verd”, o que, com ens ensenyaven les velles generacions, hem de tenir en compte els dies manllevats i la vella Romadriu, que se’n fotia d’un març benigne (excepció d’aquell que mata la vella a la vora del foc i la jove si pot) i l’abril li va matar la ramada. Però, penseu-hi bé. Tenim la gran sort que el temps no depèn de nosaltres, sinó només de la natura. Si no fos així, ens passaria com amb la resta de coses: els bancs en tindrien l’exclusiva i nosaltres hauríem d’anar als caixers automàtics a comprar cinc minuts de sol, una estoneta de boira, un parell de centímetres de neu... I, com que tot va tan escàs, ho hauríem de fer amb recàrrec. Ni mai Déu tal.