Una tenda a la vorera

Convoco la columna de la setmana passada com a introducció a aquesta. Acompanyeu-me uns dos minuts a Tolosa, va. Doneu-me la mà. Som a la tardor, a punt d’entrar a l’hivern. Tornem cap al centre després de fer una llarga passejada. Boulevard d’Arcole. Comprem un parell de baklavas, no per fer-nos passar la gana sinó simplement perquè tenim dificultats amb el control de la gola. Ens els estem acabant –les mans encara llefiscoses— quan ens els trobem. Ocupen una petita part de la vorera, on han instal·lat una tenda del Decathlon d’un sol habitacle, on poden cabre, justetes, entre tres i quatre persones i un parell de motxilles, que són exactament el que són: una mare, tres fills i un parell de bosses de compra reutilitzables. Fa estona que s’ha fet fosc però encara no és l’hora de dormir. Potser de sopar –un pèl d’hora, fins i tot pels estàndards francesos. A casa, les meves filles deuen estar jugant a un joc de taula, llegint, mirant dibuixos, saltant pel sofà o perseguint-se per la casa, mentre esperen que les cridin per anar a la dutxa. Em sembla d’hora per anar a dormir perquè el temps abans d’anar a dormir estem acostumats a omplir-lo d’un munt de coses, principalment de seguretat i de confort. Em sembla d’hora per anar a dormir perquè em sembla inconcebible dormir amb les meves filles en una tenda Decathlon en un racó fosc i brut d’una gran ciutat. Però no és inconcebible. Per a la dona que ens creuem no ho és gens. La deixem enrere de seguida. I llavors, una única idea. Com pot ser que això encara passi? Quina societat de merda permet que es donin les condicions perquè una dona i els seus tres fills passin una sola nit en una tenda plantada a una vorera? Una sola idea que mai no atacarem de cara. Perquè preferirem ser crítics amb l’assistencialisme. Perquè direm que no pot ser que la caritat ens despisti de l’objectiu irrenunciable de la justícia i l’equitat. Perquè ens sentirem més viatjats i més intel·ligents puntualitzant que això també passa aquí o allà, que aquest no és el cas més x o més y. Perquè ens farà trempar molt més acusar aquesta columna de lacrimògena i efectista (i sí, ho és). Perquè oblidarem que tot això està molt bé però que hi ha coses que, simplement, no poden ser.