Oeixo i parlo

Fins a l’entrada en vigor de la Constitució el 1993, quan algú es moria, el batlle preguntava tres cops al cadàver (que consti que la fama de sonats la tenim els empordanesos i no pas els andorrans): “Mort, qui t’ha mort?” El mort, com si res: ert com un peixopalo i callat com el que era. Aleshores, sa senyoria sentenciava: “Ni ou ni parla: senyal que és ben mort” i es procedia a l’aixecament judicial del cadàver. Tot això li ho explicava dissabte a en Vicenç al tanatori de Cornellà de Llobregat, al seu enterrament. Hi havia una multitud i a ell l’havien tancat dins un taüt en una habitació en miniatura. Estava envoltat de corones i rams de roses sense olor que podíem veure des de l’exterior a través d’una finestra en l’ampit de la qual hi havia la seva foto (amb la barba blanca, el jersei de llana i el llaç groc), un ram d’herbes boscanes de debò amb totes les flaires del món i una estelada. Mentre tothom reia, s’abraçava, es retrobava després dels anys, en Vicenç de la foto i jo ens miràvem als ulls i ens en fotíem. Fins que algú va abaixar la persiana de la finestreta i va començar l’acte central de l’obra de teatre, en aquest cas, laica. En funcions religioses d’aquesta mena, normalment només parla un i diu coses ben estranyes. Per exemple, en l’enterrament del meu pare, vaig sentir: “Aixeca’t i camina”, i una mica més i em ve un cobriment només de pensar que s’obria el taüt i en Carol venia cap a mi. Però és que en el de dissabte va prendre la paraula un regiment de gent sota la batuta d’un que deia que en Vicenç estava ple de vida (!), i cada rotllo que se’ns clavava anava acompanyat d’aplaudiments, llagrimetes i músiques. Tot plegat amb una calor sufocant que m’adormia i que em duia als plors d’infant quan van morir les àvies, a la pau d’esperit quan se’n va anar l’avi, als clots per a enterrar les velles de Peratallada quan es va ofegar el meu nebot Ramon, al buit que va deixar la mare, a la indiferència quan van faltar les sogres, a la ràbia de la mort de la Maria (l’única absència que encara ploro...). Fins que algú em va dir: “Mort, qui t’ha mort”, i vaig obrir els ulls temorosa que els cucs, com insinuava Gabriel Ferrater, poguessin fer un sopar fred amb gust de mi.