El Banc de Desenvolupament

El Banc de Desenvolupament del Consell d’Europa (CEB) es va crear l’any 1956 i actualment dona suport financer a 41 dels països membres, i són els lligams amb el Consell d’Europa el que el distingeix de les altres institucions financeres internacionals. Entre els projectes que es financen per part del CEB, tenen un paper destacat els projectes socials, aquells que permeten, entre d’altres, reduir les desigualtats socioeconòmiques i millorar la prestació de serveis públics. Així, els finançaments se centren en qüestions com l’accés a l’habitatge, els equipaments públics, l’eficàcia energètica, els projectes sostenibles mediambientalment, el foment de l’ocupació i el suport als petits empresaris i autònoms, entre d’altres. A la sessió de tardor del Consell d’Europa celebrada a Estrasburg el mes d’octubre un rapport (doc 14961) retreia que Andorra encara no s’hagués adherit al CEB i l’encoratjava a fer-ho (cito literalment) “...dans l’intérêt de leurs populations”. Certament, vist l’objecte social del CEB, la noble institució a la qual està vinculat, la seva qualitat creditícia i la demanda que Andorra s’hi aculli i es pugui beneficiar del seu finançament, em sembla de totes totes que tot plegat representa una molt bona oportunitat per a Andorra com a país i per a la seva gent que em comprometo a impulsar en la meva condició tant de conseller general com de membre de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa. Tenint opcions a l’abast com ara el CEB, la negociació de l’acord d’associació per parlar de l’accés al Banc Central Europeu o la necessària cooperació de l’AFA amb altres organismes reguladors o bancs centrals, sobta la priorització que es vol donar des del Govern a l’adhesió a l’FMI quan aquesta darrera no resol (a diferència de les propostes anteriors) els problemes dels ciutadans, com ara amb una veritable política d’habitatge o les necessitats de millora de reputació del sistema financer i del sistema de supervisió. Les mesures proposades no requereixen pràcticament nova despesa, a diferència de la molt costosa adhesió a l’FMI, ja que es basen en treball de negociació, de diplomàcia i de participació activa en les institucions en què ja som presents.