No és tan petit (o sí)

El meu país no és tan petit i des de dalt d’un campanar no sempre es veu el campanar veí. Tot i que des de temps de Verdaguer, Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó tenen converses, no poden fer-la petar amb Sant Pere de Roda o amb Nostra Senyora de Meritxell o amb Santa Maria del Puig o amb el santuari de Lluc perquè la distància els ho priva. I les velles ja no diuen res, ni les analfabetes ni les sàvies, perquè arreu les tenen tancades amb pany i forrellat en presons anomenades “residències de la tercera edat” o en unitats de psiquiatria, jugant a tallers de memòria i a passar-se una piloteta mentre esperen la mort perquè, amb allò que els paguen, no poden ni sortir a xafardejar ni, encara menys, viure a casa. Amb tot, a vegades em sembla que és petit, repetit, petitíssim, de fireta. I m’ho sembla quan veig que els pobles encara tenen por. A ple mes de gener, les aigües del meu país, tant és si són de mar, de riu, de riera o de torrent, semblen les fúries de l’infern i els poblets i les ciutats que són a la vora recorden aquells innocents de les llars d’infants que fan vaques a muntanya perquè no tenen esma ni de llepar els mocs ni de sonar-se. El mar es menja els arrossars del Delta i el Ter es fot els de Pals, el Fluvià mossega Sant Pere Pescador i l’Aglí nega Clairà, a Andorra la Vella s’ensorra Sant Vicenç d’Enclar i a Riudarenes, el campanar de l’Esparra..., però els meus pobles se les tenen entre ells: “jo més”, “tu perquè ets el preferit de la senyoreta”, “no, que tu has fet trampa”, “elis elis, jo sí i tu no”... Tant se val? No. No és així com m’agrada a mi. Tancada dins de casa, a Encamp, he patit per cada un dels meus pobles: per la Bisbal, perquè el Daró no fes mal; per Cotlliure, perquè la mar no malmetés Sant Vicenç; per l’Ampolla i els amics que hi tinc; pel passeig de Bellreguard i els racons dels Ports i les platges de mil i un indrets; per cada persona de cada poble atrapada a la carretera... I he plorat perquè, sense ser tan petits, ho som tant. Amb tot, espero que la vida no em porti mai lluny d’aquí (no sabria on anar, no sabria què fer). Perquè, ara sí, en això estic d’acord amb en Lluís: sempre em sabré malalta d’amor pel meu país.