Incentius

Tot allò que fem té conseqüències. Això, tan bàsic, tan evident, d’una explicació tan sobrera en l’àmbit personal o a nivell micro, ens costa veure-ho encara en l’arena col·lectiva. Sí que entenem, evidentment, les conseqüències de les accions que van de dalt a baix: una mala decisió política que ens empobreix a tots, una mala inversió que implica molts acomiadaments... En l’àmbit estrictament econòmic, fins i tot, sembla que comencem a albirar les conseqüències per a tots de les nostres accions individuals com a consumidors, contribuents, inversors o estalviadors. Conseqüències en el medi ambient, en la supervivència del comerç de proximitat, en l’esperança de vida d’iniciatives interessants que no aconsegueixen finançament... En la nostra dimensió de ciutadans, en canvi, som poc conscients de la nostra condició de gotes que provoquen marees i que fins i tot arriben a canviar el paisatge polític. Perquè, aïllats, ens creiem insignificants. I sí, ho som. Per transformar en positiu, o ho fem des del col·lectiu o no transformarem. I així ens va. Enfosquir el paisatge, però, és tan senzill i tan ràpid, requereix tan poca cosa, que fins i tot amb l’agregació d’accions aïllades som capaços de fer-ho. I així, quan de manera aïllada reclamem constantment a la democràcia resolució i que anteposi el ritme i l’agilitat a la pausa i a l’estudi, no ens n’adonem, però estem restant força als polítics i a les institucions que voldrien apostar per una democràcia més deliberativa. I, alhora, alimentem els populistes que ens prometen resoldre-ho tot, els qui ens diuen que tot és fàcil i simple. I quan demanem resultats immediats tothora i màxima efectivitat, acabem incentivant que les polítiques es concebin de cara a la galeria i no per solucionar problemes. I quan controlem el poder via el recurs excessiu a l’hemeroteca –més enllà de per controlar el compliment o no dels programes electorals–, ens acabem agradant tant en el nostre autoinvestit tratge de fiscal que assenyalem la més mínima contradicció entre allò que defensa el ministre X avui i el que va afirmar a un debat de classe a batxillerat, perseguint la contradicció com si fos condemnable per se quan, sovint, és un indicador d’evolució i d’adaptació al canvi que jo, més que condemnar, demanaria.