Foc i lloc
Seguint ocells
Una volta al món a la recerca de les lliçons polítiques de la setmana
Avui toca volta al món. Si algú s’hi vol afegir, sortim de seguida, tot just a la frase següent. Podríem fer aquest tomb, proposo, a l’estil Vila-Matas –quina maleïda bèstia, en Vila-Matas–: veig un avió, el segueixo, ja soc a Iowa. Molt pintoresc, això dels caucus, un format basat en la tradició, una manera particular d’articular les [eleccions] primàriesena aquest Estat, el primer de tots els de la Unió a celebrar-les. Una eina que també ens permet aprendre coses: que els procediments aparentment democràtics no sempre són democràtics; que les dimensions reduïdes no sempre van de la mà de l’agilitat; que tant important és el disseny de cada peça com el disseny general de polítiques (els resultats a Iowa condicionen les expectatives de la resta de primàries només perquè són les primeres a celebrar-se; si passéssin cap al final serien absolutament irrellevants); que els equilibris entre tradició i democràcia són complicats i que, o sabem combinar-les molt bé o millor renunciar al punt romàntic de la tradició… Encara als Estats Units, treiem el cap per Washington: un impeachment que no acaba de funcionar, quan hi havia tots els elements perquè funcionés –les evidències, el context: un president outsider que feia nosa als mateixos republicans–, però que fracassa pel simple fet que al novembre es vota i, en any electoral, els outsiders, si són nostres, encara que sigui de resquitllada, fan menys nosa, molta menys nosa, si més no, que la que fa perdre el poder. Passa un ocell. El segueixo. Som a Wuhan, la capital del coronavirus, la capital simbòlica de l’imperi que construeix hospitals en 10 dies. I aquí, una nova lliçó: les dictadures són molt més pràctiques per gestionar les crisis. Prenguem-ne nota per evitar la temptació, per recordar que són més pràctiques, sí, però que, ei, són dictadures. Passem per Romania però passem de llarg, quin merder… I acabem a Alemanya, a Turíngia. Els socialdemòcrates, com a força més votada però sense majoria absoluta. Els liberals, que surten investits amb vots dels conservadors i de l’extrema dreta, sense que es conegui que hi hagi hagut pacte. Els partits nacionals que reaccionen: a l’extrema dreta, ni acostar-s’hi. El president plega a les poques hores. Noves eleccions. Aquí no cal explicar la lliçó, oi?