Virus i política

Aquests dies amb el coronavirus, i en un món tan hiperconnectat en què la postveritat és ja el gran instrument per moure’s dins la comunitat política, no és fàcil percebre la intel·ligibilitat del que es diu ni acceptar la veracitat de qui parla ni la veritat del seu discurs, sigui qui sigui, de la Xina, de l’OMS o d’Ericsson. Per altra part, “el coronavirus desperta la xenofòbia”, titulava un gran diari. I deu ser veritat davant noves denúncies d’actituds racistes i d’un nou capítol d’hostilitat, especialment en aquelles xarxes socials i comunitats on line que uneixen alhora beneficis, escala global i intel·ligència artificial. No hi ha res aliè a la política, a la vida de la polis. Tampoc els virus ni les epidèmies. Des de sempre. Des del tifus d’Atenes que devastà la ciutat i matà Pèricles, el seu líder militar i polític, fins a la pesta de Marsella d’ara fa 300 anys. En aquells anys de Nova Planta i de vella suspicàcia, les quarantenes i cordons sanitaris, que des del port de Marsella i la Provença arribaren a tota la Mediterrània i a la frontera entre França i Espanya, van visualitzar dolorosament a Andorra la pedagogia del dilema “o comerç o independència”. Es a dir, preferir la presència de soldats espanyols per vigilar la salut pública als ports de Fontargent i d’Envalira ( i així salvar el comerç però no la independència) o situar-los a Argolell i Arcabell ( i així salvar la independència però no el comerç). Per mantenir la neutralitat d’Andorra, el bisbe Simeón de Guinda y Apeztegui tingué sempre clar en les seves cartes creuades amb el Capità General de Catalunya, amb el Comandant del Comtat de Foix i amb el Mariscal Duc de Berwick aquests dos principis: no s’ha de prohibir el comerç i la línia sanitària millor seria la formada per guardes andorrans, a l’estil dels morbers catalans sotmesos al Consell del Morbo. Avui podríem dir que també la pesta de Marsella ajudà a formular, precisar i sostenir la sobirania andorrana. Anton Fiter i Rossell, una vintena llarga d’anys més tard, a aquella pesta dedicà la Màxima 39. Llegiu-la aquests dies del coronavirus recordant que, com altres pobles des del Manual Digest, no veiem el món com és, el veiem com som.