Davant del mirall

És un bumerang descontrolat i incansable, que desapareix durant un bon temps però sempre acaba tornant. És un bumerang amb punxes, ben cert, però això no pot ser una excusa: fa dies que ho sabem i, ara que sembla que se’l sent arribar de nou, faríem bé d’invertir en uns bons guants i atrevir-nos a agafar-lo i a desar-lo a una vitrina. Perquè si finalment es tira endavant un museu nacional, no podem tornar a evitar la qüestió de la identitat. No podem continuar obviant una pregunta que cada cop que ens formulem des de dins o ens inquireixen des de fora –a sigui un amic que puja el cap de setmana o un ambaixador que aterra de nou- ens incomoda perquè o bé en desconeixem la resposta o bé la resposta improvisada –i romàntica- que oferim no lliga massa amb allò que ens envolta. Què ens fa diferents? A què ens assemblem quan ens mirem al mirall? Hauríem de començar a atrevir-nos a respondre aquestes preguntes, ni que sigui a mode de brainstorming col·lectiu. Ja començo jo, si voleu. Què ens fa diferents? El nostre paisatge comercial –shopping mile i companyia— segur que no. Tampoc marcadors culturals clàssics com allò que mengem o la roba que vestim. Ni tan sols l’idioma. Ni molt menys l’oci o els referents culturals... Llavors, què? Potser hauríem de buscar les respostes en terrenys menys evidents, més difícils de descriure. La nostra estructura educativa. El fet que pràcticament tota la canalla passi per l’escola bressol i per extraescolars. El nostre model dual de (no) conciliació, el tot obert permanentment. La nostra extensíssima alfabetització automobilística i el nostre model concret de mobilitat. La nostra microestatalitat. La nostra manera d’afrontar les coses, aquesta barreja d’orgull i de fer-se l’andorrà. La nostra configuració demogràfica concreta. Que la llengua pròpia sigui tan sols una més. Aquesta francofília, hispanofòbia i catalanofíliafòbia tan poc conseqüents. Aquesta barreja tan nostra de Zara i romànic. L’enorme proporció de transport per cable i de gent que fa ‘rando’. I, segur, el fet que, si mirem a qui ens assemblem, no ens assemblem ben bé a ningú però alhora fem una mica de fila de Pirineu, de Barcelona, de Bariloche, de Viana do Castelo, de Hollywood, de Salou, de Nova York o de Calella de mar.