No ho faré cap

Poc després d’arribar al país, un andorrà de soca-rel va voler fer-me passar un examen de llengua andorrana: “Què són carrotes? I trumfes? I un griu?” “Una carrota és com anomenen a Palafrugell les pastanagues, trumfes són les patates en empordanès i els grius són dos animals mitològics, meitat àguila meitat lleó, que sostenen l’escut del meu poble.” Pobre idiota, va reaccionar amb les paraules següents: “No sembles cap de fora.” I aquí sí que em va matar. Dies enrere, un altre andorrà, en un cafè virtual anomenat Twitter, deia que quan utilitza segons quins mots sonen estrany als seus fills i afirmava que a trenc de foscant, en qualsevol baser o patamoll, es poden veure pitavoles volant o buscalles caigudes i que no és cap gaire freqüent que cada any no es perdi algun camp de barset o de grandalles, o fins i tot de gavernera. Em va dur anys enrere, quan la Núria em parlava de les plantes i els animals que es podien trobar als afores de la Bisbal: roselles, galzerans, capgrossos, gripaus... Valga’m la patrona dels dialectes! On havien quedat els meus quiquiriquics? I els meus gallarincs-gallarancs? I els papibous i els escalipatxos? La diversitat dialectal és, segurament, la més gran riquesa de qualsevol llengua. I la nostra, tan deixada de la mà de Déu, tan castigada... ha de conservar aquests mots i usar-los en el nostre pa de cada dia que fa que la vida del nostre poble sigui igual però diferent de la del poble del costat. Si jo escombro i tu agranes, si tu tens menairons i jo gambusins, si jo caço rovellons i tu culls pinetells, si tu tens els llibres en poselles i jo en lleixes, si on jo tinc batlles tu hi tens cònsols i on tu tens batlles jo hi tinc jutges, si on tu tens parròquies jo hi tinc ajuntaments... si ens volem entendre, ens entendrem sense que tu diguis golfes ni jo cap de casa. Com diu Rossend Marsol (sempre enyorat) al llibre de la Rosalia Pantebre (sempre menystinguda) a El parlar d’Andorra (llibre oblidat) publicat pel Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra: “Escolteu, terres germanes / d’aquest poble de titans: / Aquestes valls andorranes / són per raça i sang germanes / dels Països Catalans!” Us penseu que ho oblidaré? No ho faré cap.