Dualitat

La situació, de fet, no és del tot nova. De reguladors demogràfics n’hi ha hagut tota la vida. Quan érem més del compte, una bona guerra, una bona pesta, una mala collita o l’aplicació de l’infanticidi institucionalitzat –si és possible, femení– t’ho solucionava de patac: n’enterràvem uns quants –si calia, mig poblat, més de mitja ciutat– i au, a començar de nou que no ha estat res, que als pocs que quedem ens anirà millor la cosa. Des dels nostres temps, ens mirem aquests mecanismes de retorn a l’equilibri amb una fredor que, un cop racionalitzat tot plegat, ens fa pensar més en paraules com ara eficiència o optimització que no pas en d’altres com ara drama. Perquè ens ho mirem amb distància, sí, i perquè ens hem cregut que som diferents, que nosaltres, des de fa dies, no ens equilibrem a la baixa –menys població per adaptar-se a pocs recursos– sinó sempre a l’alça –molts més recursos per a una població creixent– o, si som sincers, a la desequilibrada, ja m’enteneu. A més, ens encanten els discursos solucionistes, com el de l’historiador bestseller Yuval Noah Harari –sí, el de Sàpiens, sí, el d’Homo Deus, sí, el que ens diu que anem cap a la quasiimmortalitat perquè ja som tècnicament capaços d’acabar amb les guerres, amb la gana i amb els obstacles biològics que ens fan morir de manera no accidental. I, ei, que potser sí, però segur que no només. Perquè sí, potser sí que cada dia som més potencialment immortals com a individus. El que passa és que, alhora, cada dia som més potencialment extingibles com a espècie. I la combinació de totes dues coses ens ofereix un panorama d’allò més bonic. Perquè l’escalfament del planeta (què anem, pels 5 graus ja el 2100?) i tot el reguitzell de conseqüències que ens regalarà, fa la fila de ser el nostre gran regulador demogràfic, el que se’n rigui de tota la nostra confiança en el creixement perpetu i ens enterri d’una vegada per totes, en un final del món que visualitzo com una barreja del final de Macondo i de l’inici d’Interstellar. I, alhora, els que es quedin, que seran mig immortals. Riem-nos-en, de les nostres societats duals, dels nostres binomis primer món - tercer món, dels nostres un 20% de la població té el 80% dels recursos, perquè la dualitat definitiva serà aquesta: la dels extingits vs. els immortals.