Puerils

Aquests dies de virus coronats –coronats en la seva forma i coronats com a reis mediàtics– em venen sovint al cap aquelles paraules de Kennedy tan a bastament citades com a estímul de l’emprenedoria i de la proactivitat i com a flagell de l’assistencialisme. No exactament aquelles en què diu que l’important no és el que el teu país pot fer per tu sinó el que tu pots fer pel teu país, sinó la frase immediatament posterior del discurs d’investidura al capitoli del 20 de gener del 61, en què deia: “My fellow citizens of the world: ask not what America will do for you, but what together we can do for the freedom of man.” I no m’agraden ni l’una ni l’altra –per tufs diversos que ara no venen al cas– però reconec que aquests dies és exactament això el que pensava quan em mirava les reaccions al tractament mediàtic i polític de l’amic Covid-19. En parlava aquí fa unes setmanes en relació amb la comunicació política: no podem pretendre que els polítics reflexionin, arrisquin, dubtin i estudiïn detingudament el que es fan si després censurem qualsevol comportament que no sigui una reacció instantània i sense titubejos. Aquí passa el mateix. Fa molts anys que escalfem un caldo de cultiu en què no avaluem mai rigorosament què ha passat sinó que reclamem allò que més ens beneficia sempre que ho sostingui una lletra petita. A nivell micro i a nivell macro. Permeteu-me dos exemples minúsculs però significatius. La nit en què va acabar naixent la meva filla gran, jo tenia un mal de cap mastodòntic; per molt que vaig demanar-ho, ningú em va donar una pastilla –havia de passar per Urgències, que estava col·lapsat–. El motiu? La por que els denunciés si em generava cap efecte secundari. L’altre. Un acte públic a prop del mar. Gent gran cansada d’estar dreta un dia de molta calor. Demano a un local d’allà a la vora si puc agafar quatre cadires perquè seguin. Negativa rotunda: un cop ho va fer, una de les cadires es va trencar, el van denunciar i li va costar una pasta. Ens hem tornat pitjors. Som una societat pueril, malalta de susceptibilitats i d’egoisme. I amb una societat així, és normal que els mitjans i les institucions públiques exagerin la resposta davant el Covid-19. Si no ho fessin i ens contagiéssim, seríem els primers a denunciar-los i a demanar-ne la dimissió.