Foc i lloc
Verdaguer
Avui, a La Fada Ignorant, a les set
La literatura, a cada un de nosaltres, ens ha arribat per vies distintes i l’hem païda o se’ns ha entravessat d’una manera diferent. A mi em va entrar per la via de la poesia dita en veu alta. Mentre anàvem de casa a escola o del bar cap a casa, o simplement per fer passar l’estona, el pare em recitava fragments de poesies (“A Montserrat tot plora, / tot plora d’ahir ençà...”, “Quan jo era petit, / vivia arraulit / en un carrer negre...”, “Luard és una pell socarrimada / i és una llengua que no tasta gras...”) i sempre les acabava tot seriós, modulant aquella veu ja de per si ronca, amb un categòric “Mossèn Cinto Verdaguer”. Jo pensava que aquest capellà era l’únic poeta del món, fins que, anys més tard, els estudis i les lectures em van revelar que el “Quan jo era petit” era de Maragall i que les peripècies de Luard el mariner les havia escrit Sagarra.
Però mossèn Cinto continuava sent arreu: jovenàs, amb barretina i llacet, en els bitllets de cinc-centes pessetes; com un nom més de carrers i places de pobles i ciutats; en alguna pàgina del Calendari dels Pagesos de qualsevol any; en la llegenda del comte Arnau i en l’emigrant que s’enyorava, en les barretines de Prats de Molló i en el plor de les tórtores, en les roses d’abril i en la fada de Roses... I, més tard, vaig conèixer un altre Verdaguer: el que volava pels cims del Pirineu i solcava les mars cap a l’Atlàntida, el que se sentia un cuc davant la immensitat de l’obra divina, el que treia els unglots per defensar-se, el de les almoines i els exorcismes...
I va passar el temps i mossèn Cinto se’n va anar al cap de casa del meu pensament fins que l’Àlvar me li va fer treure la pols i li va tornar a donar vida. N’ha fet una novel·la i, roda-soques com Verdaguer, la va presentant arreu: a Barcelona, a Vic, a la Bisbal d’Empordà, a Perpinyà... Si us vaga, avui ho fa a La Fada Ignorant, a les set. Estic convençuda que no ens hi avorrirem, però, si ho fem, en Toni segur que ens picarà l’ullet amb una cervesa. Mentre la fem, potser algú farà com el pare i recitarà: “És la vall delitosa de Setúria; / quan, amb son bes primer, l’alba l’arrosa, / sembla l’àurea conquilla en què, flairosa, / del mar isqué la reina dels amors”.