Assaig general

Sembla que no pugui ser. Que sigui un conte. L’íncipit light d’un Cormac McCarthy. I, tanmateix, ho és (de real, de ben real). 16 hores abans d’escriure aquestes línies, érem un país normal. Ara també ho som, de normals, però d’una nova normalitat: fa dotze hores vam saber que tancaven les escoles. Fa una estona, pistes i Caldea. Acaben d’anunciar que tanquen els museus i les biblioteques. I les instal·lacions esportives. És a dir: una tercera part de la població confinada a casa. Pel cap baix. Els greatest hits dels atractius turístics -els monetaritzats, els que serveixen com a ganxo per a una bona part de l’economia del país-, tancats. Les opcions d’oci fora de casa, limitadíssimes. És a dir (2): una societat que basa una gran part de la seva organització a tenir la canalla col·locada, amb la canalla a casa; una economia turística sense reclams turístics; uns homo ludens amb les opcions d’oci fortament escabetxinades. Sembla que no pugui ser. Que no ho veuríem. I, ves, és el nostre paisatge actual. Aquí i arreu. I a mi que tot això em sembla un gran assaig general. Perquè en vindran d’altres, de més contundents i, si pugem l’aposta de pandèmia a conseqüències de l’escalfament global, de més globals, de definitives. I estaria bé aprendre lliçons d’aquest assaig general. Aprendre que aquestes coses passen, que poden acabar passant. Que el nostre comportament individual, agregat i col·lectiu determinarà allò que passarà i com passarà. Que existeixen opcions més interessants que l’escepticisme i l’alarmisme a l’hora de reaccionar. Que anticipar-se és clau. A tots nivells. També per establir noves cultures de treball. També per contribuir a fons de previsió per pagar el pastís del lock out. Que allò de les funcions que ens explicaven a Mates era útil i que, com diu en Paul Graham, quan t’enfrontes a un creixement exponencial (de contagis, en aquest cas), el moment d’actuar és aquell en què sembla que és massa d’hora. Que la idea de societat té un sentit. Que els serveis públics són clau. Que tenir uns bons serveis públics és clau. Que tenir un bon Estat del benestar és clau. Que sense solidaritat social (intergeneracional, interregional, internacional, intersectorial) -a mi no m’afecta, jo no faig res- no anem enlloc. I tantes tantes d’altres.