Tradició històrica i modernitat

Dissabte passat tocava la festivitat de la Constitució i celebrar el text que, des del 1993, regeix la nostra vida en molts àmbits diferents. La primera i essencial de les particularitats d’aquesta commemoració és evidentment que la crisi del coronavirus va obligar a sortir del guió fins ara establert i consegüentment quasi tots els comerços del Principat eren tancats, tot i que, en un primer moment, i això constituïa la novetat d’aquest any 2020, se n’havia acordat l’obertura per motius eminentment econòmics.

Ara bé, deixant de banda aquesta especificitat, que tots desitgem que sigui circumstancial, qualsevol observador opinaria que aquesta diada encarna la nostra realitat institucional des de fa segles. Però no és el cas.

A vegades, la memòria ens falla i molts de nosaltres no recordem que no fa mes de trenta anys, el nostre ordenament jurídic era força diferent i deixava poc, per no dir cap, marge de maniobra als elegits del poble. Aquest sentiment es veu confirmat quan ho comentes amb els uns o els altres. I les opinions respectives es diferencien, segons han viscut o no el període preconstitucional.

Els més joves, o almenys una part d’entre ells, demostren tenir un escàs coneixement de la nostra història recent. No els hem de tirar la pedra. La responsabilitat és col·lectiva, en voler obviar el nostre recorregut institucional, com si sempre l’actual marc hagués estat vigent.

Els més grans, que no són sempre els més assenyats, sí que recorden del paper dels veguers i dels viatges cap a les delegacions permanents, institucions que tenien en tot moment l’última paraula. Tampoc obliden els esforços necessaris, des de molt abans dels anys noranta, per aconseguir la plena sobirania d’Estat i el reconeixement internacional consegüent. I d’aquí certament el temor que els submergeix i, a vegades, expressen públicament davant algunes propostes, no del tot il·legítimes, però que podrien comprometre l’equilibri, fràgil, que configura el text constitucional. I això resulta de la contradicció intrínseca, entre modernitat i història, que caldrà resoldre en el futur, d’una manera o d’una altra, tot i que constitueix un dels fonaments essencials de l’Estat andorrà.