Només ens tenim a nosaltres

La setmana passada, em van fer un regal: l’amiga Maria em va dir que cada dijous espera aquesta columna perquè sap que, des del somriure o la rialla (o la mala llet), li encomanarà energia i bon humor per a tot el dia. Avui, tot i la maltempsada, també ho intentaré, encara que només sigui recordant una estrofa irònica d’una vella havanera bilingüe que fa: “–Y a mí qué me cuentas, / Quico –li deia jo–. / Nadie se muere / fins que Dios quiere / no tinguis por.”

Les àvies, sàvies com ningú, aquests dies van repetint que la por guarda la vinya, però que massa por la malmena, i que fins a la mort s’hi arriba viu; que cal tenir força i alegria per continuar vivint, malgrat les patacades. Avui és Sant Josep i tots voldríem menjar crema cremada amb els nostres, al voltant de la taula. Jo hauria de ser a la Bisbal, amb els amics i la família, però soc aquí perquè les circumstàncies són les que són, unes circumstàncies que m’han fet entendre que aquí també és casa meva i que Andorra, amb aquelles especificitats que em fan riure i que tant he criticat, és un petit país molt gran.

Encara no havien passat dotze hores des que estàvem tancats i malgrat que sap que treballem des de casa, en Robert ja em trucava per preguntar-me com estàvem i si necessitàvem res; l’endemà, l’Antònia, sabedora que sempre dinàvem a fora, de menú (allò de sortir un parell d’hores al dia), i que fa més de deu anys que no cuino, m’oferia de portar-me el dinar cada dia; diumenge, el noi del súper (no reparteixen els dies festius) em va pujar la compra al pis a canvi d’unes gràcies (no li puc fer el petó a què el tinc acostumat)... I li està passant a tothom (no tot allò que s’encomana és dolent): s’han creat xarxes d’ajuda, s’ofereixen serveis gratuïts a distància i de qualsevol cosa, tothom agraeix la feina a les persones que han de treballar i que ho fan majoritàriament amb un somriure i tota la professionalitat del món (personal sanitari i de serveis, bàsicament)... I tot plegat sense que ningú pregunti si ets andorrà o resident o apàtrida. Perquè, com deia Xavier Espot dilluns: “Andorra només ens té a nosaltres.” A tots. Sempre hi ha excepcions, ja se sap, però em permetreu l’expressió: tant de bo rebentin!